La final de la Copa del Rei de futbol masculí es va celebrar el passat 17 d’abril a Sevilla i va enfrontar l’Athletic Club de Bilbao i el Futbol Club Barcelona, que es va alçar amb la victòria de forma contundent. Un partit que, com tots sabem, es va jugar sense públic degut a la pandèmia del coronavirus.
En una situació anterior a la covid-19, l’estadi de La Cartuja de Sevilla hauria estat ple fins a la bandera i hi hauria hagut un oceà d’estelades i d’ikurrinyes inundant l’estadi. També s’hauria produït una monumental xiulada a l’himne d’Espanya abans de començar el partit per part de les dues aficions, la catalana i la basca, i davant de la presència impertèrrita del rei Felip VI (que se l’ha ben estalviat aquest any), del president del govern espanyol i d’algunes de les autoritats més importants de l’Estat.
De ben segur que els mitjans de comunicació i les xarxes socials haurien posat (de nou) sobre la taula el trillat debat de si es pot o no xiular l’himne espanyol, si és una ofensa o no a la Corona. En el fons, la qüestió de quins són els límits de la llibertat d’expressió.
En un món ideal no s’hauria de xiular mai l’himne de cap país, sigui l’espanyol, el català, el dels Estats Units o el de Botswana. I en un món ideal tampoc hi hauria d’haver fam, ni guerres, ni un 53% d’atur juvenil en cap país, ni polítics corruptes i, posats a demanar, jo hauria de tenir molt més cabell, menys panxa i hauria de tenir un sou més alt.
Per sort o per desgràcia, tots sabem que no vivim en un món ideal, sinó imperfecte i ple de frustracions i de contradiccions, cosa que també el fa més interessant i moltes vegades apassionant.
Xiular qualsevol himne: l’espanyol, «Els Segadors», «La Marsellesa» francesa o el “God Save the Queen” britànic (mentre l’eterna Isabel II es mantingui al tron) pot ser una manca de respecte, així com fer-ho a les banderes, ja que per a moltes persones els himnes i les banderes són símbols quasi sagrats perquè representen i expressen sentiments d’una identitat nacional col·lectiva. Per tant, el fet de xiular-los pot ofendre i molestar a moltes de les persones que s’hi identifiquen. I no s’hi val ni està justificat dir que es pot xiular l’himne espanyol però no el català, o viceversa. No: o tots o cap, no hi ha d’haver dobles rasers (la política ja en va massa plena d’això).
Ara bé, la xiulada a un himne també és una cosa molt més important: la manifestació del dret a la llibertat d’expressió que sempre ha de prevaler per sobre de la possible manca de respecte que pot ofendre a uns quants, ja que s’està protegint i garantint un dret i una llibertat que són, o haurien de ser, universals.
Per això es diu amb raó que la llibertat d’expressió és un dels drets fonamentals que vertebra una democràcia que realment sigui sana i es digui plena a sí mateixa. Com afirmava Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units i un dels redactors de la constitució americana: “Si em fan triar entre una societat amb govern però sense premsa i una sense govern però amb premsa, indubtablement em quedo amb la darrera”. Amén.
En els últims anys que el Barça ha disputat la final de la Copa del Rei hem vist com encara no s’havia acabat el partit de futbol i el govern espanyol i la seva caverna mediàtica ja s’afanyaven a emetre comunicats de premsa dient que estudiarien possibles sancions per condemnar la sonora xiulada contra l’himne d’Espanya. Potser el que haurien d’estudiar primer és el per què d’aquesta xiulada, esbrinar quins motius hi ha al darrera i després, ja en parlarem.
En les protestes del govern central i dels seus «palmeros» hi batega al darrera la concepció restringida que tenen del dret a la llibertat d’expressió, pròpia d’una manca evident de cultura democràtica.
L’estat espanyol hauria de tenir prou maduresa democràtica pel què fa a la llibertat d’expressió de tal manera que, per exemple, no només els seguidors del partit franquista Falange Española de las JONS o els de VOX tinguessin el dret i la llibertat de manifestar-se al carrer (com efectivament fan), sinó també els de l’antiga e il·legalitzada Batasuna de l’esquerra independentista basca.
Però no és el cas perquè no s’aplica la mateixa vara de mesurar per a tothom i aquí és on hi ha la principal amenaça a la llibertat d’expressió: quan s’estableix interessadament un biaix que permet la llibertat d’uns però restringeix o impedeix la dels altres. Quan es diu: “Tu sí que pots, però tu no”. Aquesta diferència tan discrecional i basada només en criteris ideològics fruit d’interessos polítics dinamita el caràcter universal que hauria de tenir aquest dret i estableix una mena de llibertat d’expressió a la carta, respectada només en funció de la posició política des d’on es reivindiqui.
És doncs una concepció minada de la llibertat d’expressió, pròpia d’una democràcia espanyola no plena sinó més aviat tipus bonsai, encotillada i tenallada en comparació amb d’altres democràcies, que evidentment també tenen les seves mancances i defectes, com les del Regne Unit, els EUA o els Països Baixos, per posar tres exemples de democràcies més madures.
Si no és així, com es pot explicar que a Espanya es pugui sortir al carrer amb les banderes franquistes del «pollastre», fer proclames de “Viva Franco” o realitzar homenatges a la División Azul (com l’acte que es va celebrar al cementiri de La Almudena de Madrid el passat 13 de febrer) sense que passi institucional i legalment res?
En canvi, no es pot dir el mateix sobre la banda terrorista ETA perquè és un delicte d’enaltiment del terrorisme i podria comportar penes de presó, com li va passar a l’exdirigent de Batasuna i actual coordinador general de Bildu, Arnaldo Otegi, que va passar-se 6 anys i mig a la presó de Logronyo (recordem que, ja complerta la seva condemna, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg l’any 2018 li va donar la raó en una sentència després que aquest hagués denunciat la falta d’imparcialitat de la magistrada que l’havia jutjat).
Potser per això l’estat espanyol té el dubtós honor de ser l’únic de tota la Unió Europea que ha tancat diaris (“Egunkaria” el 2003) i il·legalitzat partits polítics (Batasuna, també el 2003) amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme. La que va ser la primera ministra del Regne Unit Margaret Tatcher no es va atrevir mai a fer res semblant en la seva cruenta lluita contra l’organització terrorista irlandesa de l’IRA quan aquesta atemptava regularment en territori britànic. Una mostra més de l’anèmica cultura democràtica de l’estat espanyol.
No tinc cap simpatia ni pels franquistes ni tampoc pels que han recolzat el terrorisme d’Estat ni el terrorisme d’ETA. Defenso un dret a la llibertat d’expressió que doni aixopluc a tots i no només als primers, com ha passat i encara passa avui a Espanya.
Vol dir això que defenso una llibertat d’expressió absoluta i sense límits? Rotundament no. Penso que, a priori, no hi ha d’haver cap límit a la llibertat d’expressió i que s’ha de poder dir i expressar qualsevol idea. És només a posteriori quan hi pot haver algunes limitacions a la llibertat d’expressió, que ja estan contemplades per la llei en el règim jurídic de la informació i que són els casos de: les injúries (els insults), les calúmnies (acusar algú d’un delicte sense proves) i alguns casos del dret a l’honor i a la intimitat, sempre i quan (i aquí també hi ha una de les claus) l’interès públic de la informació sobre les persones afectades no prevalgui per sobre d’aquests altres drets.
El dret a la llibertat d’expressió doncs no és un dret total i absolut (cap ho és), ni dóna carta blanca ni és un xec en blanc, ja que ser més lliures ens fa ser necessàriament també més responsables.
Si algú considera que se l’ha insultat o calumniat, que ho denunciï i vagi als tribunals de justícia si així ho considera pertinent per a què un jutge aplicant la llei ho decideixi. Però mai s’ha de limitar prèviament la llibertat d’expressió perquè això és censura, pura i dura.
Xiular l’himne espanyol, el francès o el català, criticar el president del govern o el rei (com ha fet l’ara empresonat injustament Pablo Hasel amb les seves cançons), manifestar-se a favor de la Falange, de Franco o d’ETA, cremar fotos del rei, cremar la bandera d’Espanya o la senyera o l’estelada, etcètera.
Encara que alguns d’aquests actes a mi no m’agradin gens i alguns fins i tot em repugnin perquè crec que són una falta de respecte, no s’han de considerar mai un delicte que s’ha de sancionar i prohibir perquè tots aquests actes són, abans que res, manifestacions del dret a la llibertat d’expressió. Un dret bàsic i fonamental i que ha de ser universal i estar per sobre de qualsevol falta de respecte.
Així que jo, com ha de poder fer tothom que ho vulgui, seguiré xiulant a qui vulgui i allò que vulgui, quan i on em doni la gana. Només faltaria!
