“Vam patir amenaces de mort i de tot tipus de part de l’extrema dreta”

Bernardo Díaz. 21/11/2017. Madrid. Política. Congreso de los Diputados. Joan Olóriz (ERC). Pleno del Congreso de los Diputados.

Parla de forma suau, pausada i reposada, cosa que s’agraeix en uns temps en que tots anem de bòlit amb mil coses al cap i sovint massa pendents del mòbil. Se li noten els anys de professor perquè té una conversa exquisida, amb un to didàctic i amorosit, d’aquell qui sap parlar perquè abans ha après a escoltar molt.

Joan Olòriz Serra (Barcelona, 1954) ja està jubilat, però ha sigut historiador, professor i polític, sent regidor a l’Ajuntament de Girona del 1999 al 2015 i també diputat d’Esquerra Republicana al Congreso de los Diputados de Madrid durant 3 anys, del 2016 al 2019.

Ens trobem en una cafeteria del gironí barri de Sant Narcís per parlar del seu últim llibre: «Del Congrés estant», publicat a principis del 2020 poc abans de la pandèmia del coronavirus, i també de la situació política actual i de la salut de l’independentisme.

Amb quina intenció vas escriure el llibre?

Volia fer un testimoniatge dels meus anys de diputat al Congreso. És una barreja de memòries polítiques i personals perquè forma part d’un bloc del qual en vaig treure un recull, les parts que creia més rellevants en 3 àmbits: el què vivia a Madrid com a polític, el què hi feia i la repercussió del què passava a Catalunya en mi, com a persona i polític.

És com un dietari?

Sí, exactament. El llibre mostra de forma bastant clara el què sentia en aquells anys i també hi aporto la meva mirada d’historiador. Per això crec que pot ser un bon testimoni de la meva experiència com a parlamentari.

Com va ser l’aterratge al Congreso?

Va anar molt bé. Una de les primeres coses que vaig fer va ser treure’m el carnet de la seva biblioteca i també vaig fer que compressin alguns llibres en català, que són minoritaris allà.

Conceben la nació espanyola com exclusivament castellana…

Ha sigut històricament així, malgrat hi ha hagut no pocs ministres bascos i gallecs, de catalans menys, però tots ells eren persones espanyolitzades. A Madrid, vagis on vagis, no hi ha una representació de la rica diversitat de l’Estat.

Com vas viure el Procés des de Madrid?

En alguns moments va ser complicat, sobretot durant el 2017, quan vam patir amenaces de mort i de tot tipus per part de l’extrema dreta. Hi havia molta hostilitat vers els catalans, al Congrés i també al carrer. Fins i tot la presidenta del Congrés ens va demanar si volíem protecció policial, que nosaltres vam rebutjar, ja que la policia massa vegades ha fet un paper d’instigador de la violència.

Alguna mala experiència a nivell personal allà?

No, que jo recordi. Sempre vaig tenir una bona relació amb tothom, fins i tot amb alguns policies del Congrés i per part seva també. Això ho dic per trencar tòpics també, perquè al final tots els pobles ens són propers, excepte aquells que oprimeixen els altres.

Com era la relació amb diputats del PP i PSOE el 2017?

El PP es mostrava en general molt més agressiu i dins el PSOE hi havia més excepcions, diria que amb aquelles persones més il·lustrades hi teníem una millor relació.

Hi inclous el PSC?

Amb el PSC hi tenia una molt bona relació perquè a alguns els coneixia personalment. Però llavors, quan sortien a parlar en públic, que no passava gaire perquè el PSC sortia i surt poc a parlar en l’hemicicle, deien unes bestieses de l’alçada d’un campanar i que ells mateixos ja sabien perfectament que eren mentida. Em semblava molt estrafolari que juguessin aquest paper de dir coses diferents en públic i en privat, però no em va sorprendre, ja que com a historiador sabia que això passava i passa.

Ja t’ho havies trobat quan vas ser regidor a Girona?

No ben bé, perquè hi ha una gran diferència amb l’experiència que vaig tenir en la política local, on mai vaig tenir adversaris que creuessin la frontera de la bona educació i la cortesia, com sí que a vegades va passar-me al Congreso.

Hi ha més cortesia política en el món local?

Això no ho sé, però sí que puc dir que, com a regidor i tan a la oposició com al govern, sempre vaig tenir una bona relació amb tothom i crec que els meus adversaris polítics amb mi també, potser vaig tenir sort. També perquè hi ha un objectiu que està per sobre de les diferències: treballar pel benestar dels ciutadans i els polítics hem d’intentar mantenir sempre la compostura perquè representem els ciutadans i els ho devem a ells.

A nivell local pesen més les persones que la ideologia

Això també hi fa. L’estructura piramidal i jeràrquica dels partits polítics tampoc hi ha ajudat.

Quines conclusions treus de la teva experiència al Congreso?

Diria que tres. La primera: hem de ser sempre allà on es parli de Catalunya, tan per bo com també per dolent i per això, mentre encara no siguem independents, els partits independentistes hem d’estar a Madrid perquè allà s’hi tracten i decideixen coses que ens afecten.

La segona:

Hem de conèixer el nostre adversari polític, ser conscients de la seva complexitat i diversitat per poder-lo arribar a guanyar un dia. Hem d’intentar dividir els nostres adversaris, buscar les seves contradiccions per accentuar-les i treure’n tot el profit possible i recolzar l’aprovació d’aquelles lleis que són beneficioses pels ciutadans de Catalunya.

I la tercera conclusió?

Serveix per intentar fer pedagogia a Madrid sobre el per què una part important de la població catalana vol la independència o, almenys, votar-la en un referèndum d’autodeterminació.

És útil aquesta pedagogia?

Segurament no els convenceràs, però com a mínim qüestionaràs el seu relat i els faràs pensar i que es plantegin les seves creences.

Madrid és Espanya com s’ha dit a vegades?

Em sembla una exageració simplista perquè Espanya és molt més gran i diversa que Madrid. La principal confusió és no diferenciar entre el Madrid polític, econòmic i mediàtic del Madrid social, el de la gent del carrer. El primer és un tot aparell, una estructura que s’estén com una teranyina pel conjunt de la península i molta gent compra aquest relat de l’Estat.

Ens queixem del centralisme de Madrid, no n’hi ha a Barcelona?

Sí que n’hi ha i és un centralisme que té semblances amb el de Madrid; el polític català conegut tard o d’hora acaba a la línia de metro que porta a la Ciutadella: al Parlament de Catalunya; els de fora de Barcelona acaben convertint-se en barcelonins i es forma un cercle relativament tancat.

Mantens relacions amb polítics actuals?
És coneguda la meva bona amistat amb en Carles Puigdemont, ja des dels temps de l’Ajuntament de Girona, i em va prorrogar un dels meus llibres. Més o menys un cop a l’any pujo a Brussel·les i em veig allà amb ell. També tinc molt bona relació amb: en Raül Romeva, en Joan Tardà, l’Ester Capella, la Teresa Jordà i molts d’altres, no els podria dir tots.

El govern català actual es diu independentista però no fa accions que ho sembli

L’aproximació a la independència no depèn d’un govern; el què ens allunya o apropa a la independència són les condicions polítiques generals. Del 2015 al 2017 vam tenir una finestra d’oportunitat, potser els govern no hi van ajudar massa, però la finestra hi era. Ara no hi és i el què hem de fer és trobar-la, aconseguir-la i a vegades això depèn més dels errors de l’adversari que de les pròpies capacitats, que les hem d’utilitzar quan l’adversari faci un error perquè és llavors quan es genera una contradicció i es pot obrir la finestra d’oportunitat que deia. I nosaltres ens hem de preparar per a quan això torni a passar, ens hem d’enfortir.

Com s’ha de fer?

Per començar, cal aclarir una mica la realitat política catalana, és a dir: si no hi ha un lideratge clar i ben definit, hem de trobar la fórmula per a no fer-nos més mal i que hi hagi un objectiu comú compartit de manera que les discrepàncies tàctiques no ens marquin el futur estratègic.

Per exemple?

La manca d’una direcció i d’una autoritat clares per part de Junts avui per avui, perquè el seu president no té un paper executiu i tenen conflictes interns. Han d’aclarir-se i saber què volen ser de grans.

A Esquerra això no li passa?

Li havia passat però, a diferència d’altres èpoques, avui el partit té una unitat interna potent, amb molta diversitat però que alhora està cohesionada.

I a Junts no és així…

Lamentablement no perquè encara no ha fet el dol de la desaparició de Convergència, ni tampoc de tot el què ha passat des de l’1-O. Un cop hagin fet el dol, s’han d’aclarir sobre què volen ser en l’espectre polític; si un partit de centre-dreta, on hi ha camp per córrer perquè crec que la societat catalana és majoritàriament conservadora, o el què vulguin ells.

També hi ha hagut la repressió de l’Estat

Sí, i també ha tingut el seu paper perquè des de l’octubre del 2017 la voluntat de l’aparell de l’Estat és dividir i destruir l’independentisme, però per això és encara més clau superar els errors que hem comès i no pas utilitzar-los entre uns i altres per destruir el moviment independentista en lluites internes.

Tornant a Junts, que Puigdemont sigui president del partit i del Consell per la República debilita la seva unitat?

En Carles ha volgut fer dues coses alhora i això no acostuma a sortir bé, especialment en política. Puigdemont tenia un paper clau: ser el president de tots els catalans; no el president legítim sinó la legitimitat de la seva presidència, que és diferent perquè el president legítim és el qui escullen els ciutadans en les eleccions. Aquesta legitimitat l’hauria dut a ser el pal de paller de l’independentisme.

Per què no ho va fer?

Perquè penso que tenia por que Esquerra acabés ocupant tot l’espai i esdevingués el partit hegemònic de l’independentisme, una mena de Partit Nacionalista Escocès a la catalana.

Fer això no és posar el partit per davant del país?

No hi crec en aquesta frase perquè el país és la suma de tots els partits i no hi ha una altra via democràtica de representació que els partits polítics. La gent rica i poderosa preferiria un sistema sense partits, de partit únic perquè la política és l’únic àmbit on la gent normal podem accedir-hi. Jo vinc d’una família mitjana treballadora i he arribat a ser diputat al Congreso. Quan més dèbils són els partits, més forts són els poders fàctics.

Puigdemont hauria doncs d’haver deixat la presidència de Junts?

Penso que hauria d’haver deixat de ser-ho ja fa temps, en el moment que va ser detingut a Alemanya, on va estar empresonat uns dies fins que el van alliberar sense càrrecs. En aquell moment, quan els mitjans internacionals se’n feien ressò, s’hauria d’haver erigit com a president a l’exili de tots els catalans i ningú, ni Esquerra, si hagués oposat en aquell moment. Però entenc que això és complicat també, perquè hi ha el perill de convertir-se en reina mare.

És política-ficció perquè ja no ho sabrem mai

Exacte. El què sí que sabem és que ara patim una confusió en els lideratges i en les estratègies i, o superem aquesta situació actual o bé ens trobarem immersos en aquesta confusió per un llarg període de temps.

Una confusió provocada per una lluita pel poder entre Junts i Esquerra?

No crec que sigui tan senzill. Penso que tan Junts com Esquerra pensen que tenir l’hegemonia per part del seu partit serà el millor pel moviment independentista, no crec que sigui per fotre a l’adversari. Aquest problema ja prové de l’herència del pujolisme.


Què vols dir?

Les presidències de la Generalitat han sigut molt personalistes i, en general, amb majories absolutes i amb poca cultura de coalició. Això ha fet que les institucions tinguessin un caràcter molt personalista i on el president té molt pes; per exemple, té la potestat exclusiva de convocar les eleccions al Parlament. Tota aquesta estructura no ha facilitat la cultura del pacte.

Tornant a Puigdemont: per a què ha de servir el Consell per la República?

Ho desconec realment. Sí que crec que aquesta confusió de Junts que et deia ha portat que aquest Consell sigui un acte constructor fallit perquè tu no pots construir res sense l’acord de la majoria i, en aquest cas, el Consell s’ha fet sense el suport d’Esquerra ni de la majoria de la CUP.

A Junts diuen que perquè no s’hi van voler sumar …

Cert i, per tant, alguna cosa no s’ha fet bé des de Junts perquè no han aconseguit la unitat de l’independentisme amb el Consell. Per això hi ha la percepció que és un instrument polititzat de Junts i no hauria de ser-ho. Tampoc dic que tota la culpa sigui de Puigdemont o de Junts, ja que potser des d’Esquerra tampoc s’ha sabut o s’ha pogut trobar un marc de confiança suficient.

El president Puigdemont tornarà a Catalunya?

No ho sé i amb ell no ho he parlat perquè xerrem de temes més generals o de la ciutat de Girona i no entrem en qüestions més personals. Crec que la seva decisió dependrà del moment polític concret que hi hagi a l’Estat: és evident que serà més fàcil que torni amb un govern espanyol com l’actual que no amb un de PP amb VOX. Jo confio que la justícia europea li donarà la raó i espero que tornarà tan aviat com sigui possible.

Amb la immunitat d’eurodiputat garantida i el govern espanyol actual?

Bé, primer ho hauria de pactar amb la Moncloa perquè la tornada de Puigdemont a Catalunya té un cost enorme pel govern espanyol. És evident que caldria primer un pacte amb Madrid, després ja es veuria amb quines condicions… Jo pateixo molt quan el vaig a veure.

Per què?

Té moltes ganes de venir i el preu personal i emocional que ha pagat i que encara està pagant, lluny de casa i de la gent que estima, és molt elevat i molt dur.

Com es pot tornar a mobilitzar el moviment independentista?

Hem d’aparcar l’amargor i les rancúnies dels uns amb els altres. Ara n’hi ha massa i aquells que siguin rancuniosos convé que s’apartin per seguir el camí cap a la independència. Hi ha massa hiperventilats i manques de respecte.

Potser també falten nous lideratges…

Les noves cares les tenim perquè hi ha molta gent de 30 i 40 anys dins dels partits. El què hem d’evitar és que apareguin «els cares». En aquest sentit, penso que és molt important que la societat civil busqui i trobi espais de col·laboració i de diàleg amb els partits polítics i no contra aquests.

Com fer que la gent torni a sortir al carrer?

Estic convençut que, quan sigui necessari, la gent tornarà a sortir. N’estic segur perquè la gent sempre hi ha sigut quan ha fet falta.

Ara no fa falta?

De motius per sortir al carrer sempre n’hi ha, i avui n’hi ha molts, però la gent es mobilitza quan veu que la seva acció serveix per alguna cosa i en aquests moments la gent està molt preocupada per altres qüestions: arribar a final de mes, pagar les factures, l’augment dels preus dels aliments i de l’energia, mantenir la feina, etcètera. Quan arribi el moment que tornem a tenir una finestra d’oportunitat, estic segur que la gent respondrà com va passar a l’octubre del 2017.

Deixa una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com