Figures esquelètiques de pell morena, gastada per la sorra i el sol. Infants de ventres inflats i ossos xuclats. Mares amb els pits nus i caiguts, completament eixuts. Nens amb mirada tremolosa i buida, però plena de mosques a les parpelles. Ossos i pell, res més.
Hem vist massa vegades aquestes imatges a la televisió i ja ens hi hem acostumat, potser fins i tot qui sap si insensibilitzat. Podrien ser de diferents llocs perquè la llista és llarga: Sudan del Sud, Iemen, Somàlia, Etiòpia, Síria, Txad, Mali, Corea del Nord, Níger… Totes ens parlen del mateix: la fam.
Aquesta pandèmia va tornar a saltar a les planes i pantalles de l’actualitat fa dues setmanes amb la notícia d’una creixent i perillosa desnutrició que pateix la població de Madagascar, on ja afecta el 27% de la població, sobretot al sud de l’illa degut en bona mesura a les contínues sequeres dels últims anys. Segons l’ONU, gairebé 1 milió i mig de persones necessiten «ajuda alimentària urgent» per la fam extrema que ja estant patint, ja que Madagascar «està al límit d’una greu crisi humanitària».
Segons dades de l’UNICEF, al món passen gana uns 821 milions de persones (gairebé 3 vegades la població dels Estats Units) cosa que representa 1 de cada 9 habitants del planeta. D’aquests, uns 150 milions són nens menors de cinc anys que pateixen desnutrició crònica i més de la meitat dels quals, el 55%, (mal)viuen a l’Àsia.
Certament és al continent asiàtic on hi ha més persones malnodrides (381 milions), seguit per l’Àfrica (250 milions, essent la regió on la fam ha avançat més ràpidament en els últims anys) i de l’Amèrica Llatina i el Carib (48 milions).
Les xifres actuals confirmen una tendència creixent en els darrers anys, ja que avui hi ha 10 milions més de persones que passen fam al món que en el 2018 i quasi 60 milions més que en el 2014.
I tot sembla indicar que malauradament el nombre de persones que pateixen fam no deixarà d’augmentar en els propers anys, sigui per l’augment dels conflictes armats, per l’emergència climàtica que s’intensifica o pels efectes que ja està provocant la pandèmia del coronavirus.
En aquest sentit, el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides porta mesos avisant que una de les conseqüències més greus que ja està tenint la covid-19 és l’augment de la malnutrició sobretot en aquells països que ja eren més vulnerables abans del coronavirus, cosa que podria provocar que 140 milions de persones més patissin fam a finals d’aquest any 2021.
Segons l’UNICEF, l’agència de l’ONU per a la protecció dels infants, la gana mata uns 18.000 nens i nenes menors de 5 anys cada dia; això són: 750 infants per hora, 12 per minut, 6 cada 30 segons, 2 cada 10 segons, 1 cada 5 segons… En els 10 minuts que tardareu en llegir aquest text uns 120 nens hauran mort de fam al món. Això també és una pandèmia.
Dades, xifres, estadístiques… que no responen la pregunta més important: per què hi ha fam al món? Quines en són les causes? Per a contestar-ho, cal primer posar sobre la taula dues consideracions importants:
La primera és que hi ha dos tipus principals de causes: les estructurals, que responen al sistema que regula i gestiona la producció i sobretot la distribució dels aliments a nivell mundial, i les puntuals, que depenen del context propi de cada episodi de fam i que poden ser molt variats: una sequera, una plaga d’insectes, una guerra o un desastre natural com un terratrèmol o un huracà.
La segona consideració és que, segons indica Nacions Unides, el món produeix actualment suficient menjar per alimentar, no només els seus 7.000 milions d’habitants actuals sinó que, gràcies als avenços tecnològics, pot arribar a donar de menjar fins a 10.000 milions de persones.
El problema de la fam doncs no es deu a la manca de producció d’aliments sinó a una mala distribució i sobretot a un nefast sistema de fixació dels seus preus en el mercat mundial. El menjar no arriba de forma suficient a tots els llocs on fa falta i, quan ho fa, no tota la gent d’aquell lloc té accés als aliments perquè aquests són massa cars.
Per tant, si volem entendre per què encara hi ha fam al món cal comprendre la manera com es fixen els preus dels aliments i saber per quins motius aquests poden encarir-se. En aquest sentit, hi ha cinc causes principals:
1) La reducció en els darrers anys degut a factors climàtics de les collites d’aliments bàsics com els cereals en països tradicionalment productors com els EUA, Argentina, Rússia o Ucraïna, cosa que ha reduït la seva oferta i, per tant, n’ha fet apujar els preus.
2) L’augment de l’ús dels cereals com a biocombustibles, sobretot en països sud-americans com Brasil, Argentina i Colòmbia, que ha disminuït la seva oferta destinada a l’alimentació i n’ha fet augmentar els preus.
3) L’increment de la demanda d’aliments per part sobretot de la Xina que, amb els seus quasi 1.400 milions d’habitants, cada cop té més necessitat de comprar aliments bàsics i primeres matèries a l’estranger per mantenir l’espectacular creixement econòmic dels darrers anys.
4) L’especulació borsària en el mercat dels aliments bàsics. El preu dels aliments a nivell mundial es fixa sobretot a la borsa de Chicago, als EUA. El què val un quilo d’arròs a Singapur, a Buenos Aires o a Nairobi es determina en bona part en aquesta borsa, on l’especulació està a l’ordre del dia.
Especular és comprar barat esperant poder vendre-ho després més car aprofitant els canvis en els preus del productes. En aquest sentit, en els darrers anys els inversors han especulat cada cop més amb els aliments bàsics com els cereals, les llegums o l’arròs i això, segons informes del Parlament Europeu, ha fet augmentar un 50% els preus d’aquests aliments. Per a molts d’aquests inversors el menjar no és un dret bàsic i universal sinó una mercaderia més, un negoci que serveix només per fer diners.
5) Les polítiques de l’anomenat dúmping agrícola que practiquen els països occidentals i que consisteix en vendre aliments als països empobrits a un preu molt inferior del que costa produir-los en aquests mateixos països. Un exemple: al Senegal és més barat comprar un litre de llet produït i importat de França, gràcies a les generoses subvencions de la Unió Europea als ramaders francesos, que comprar la llet de les vaques senegaleses. El mateix passa amb molts d’altres productes i en d’altres països africans, asiàtics i de l’Amèrica Llatina.
Aquesta pràctica porta a un cercle viciós i pervers que només beneficia als països occidentals i perpetua la pobresa de la resta. I els governs d’Occident no semblen gens disposats a canviar les regles injustes d’aquest sistema comercial i econòmic que només els afavoreix a ells.
Qualsevol intent amb una voluntat real d’acabar amb la fam al món ha d’adreçar aquestes causes i, com que això no passa, hem de concloure que no hi ha un interès real i decidit per part dels governs occidentals, que són els que tenen més recursos i mitjans per poder-ho fer.
I per què aquesta indiferència dels principals governants mundials? El seu discurs oficial diu moltes vegades que no hi ha prou diners, però això és una excusa i, encara més greu, no és veritat. Els governs dels països més rics sí que tenen diners per a segons quines coses, com rescatar bancs o nodrir exèrcits amb les armes més modernes (i cares).
Certament alguns d’aquests governs van donar desenes de milers de milions d’euros o de dòlars del diner públic dels contribuents per rescatar els bancs en la crisi financera el 2008 (crisi que ells mateixos en bona part van provocar), essent una xifra molt superior a la que havien destinat fins llavors per lluitar contra la fam al món.
Per la seva banda, la despesa armamentística no ha parat d’augmentar en els darrers anys. Per exemple: els diners que el govern dels Estats Units s’ha gastat en finançar els 20 anys de guerra a l’Afganistan (des del 2001 fins al proper 11 de setembre, quan el president Biden retirarà l’últim contingent de tropes nord-americanes) són molts més dels que tots els governs dels EUA han destinat per acabar amb la fam.
Per tant, s’ha de deduir que els governs occidentals no tenen la voluntat política d’eradicar-la i no la tenen principalment per tres motius:
1) La fam extrema és un problema que no afecta els habitants del països desenvolupats i, per tant, pels seus governs no és un problema del qual en puguin treure cap benefici polític ni rèdit electoral. Els que pateixen fam als països empobrits no són els seus votants.
2) La lluita contra la fam no dóna beneficis econòmics als governs occidentals. Aquests, amb els EUA al capdavant, onegen interessadament la bandera de l’humanitarisme quan volen justificar determinades intervencions militars, com va passar a: Kuwait el 1991, l’Iraq el 2003, Líbia el 2011 o altre cop a l’Iraq el 2014. Curiosament o no tots són països rics en jaciments de petroli i per tant ofereixen un suculent pastís de milers de milions per repartir-se en forma de contractes per a les multinacionals occidentals.
En canvi, tot i les evidents matances que es produïen contra la població civil, no van moure un dit, o ho van fer ja massa tard i malament, en d’altres casos com: Somàlia el 1991, Bòsnia el 1992, Ruanda el 1994 o Síria el 2011. No és casualitat que aquests siguin països amb pocs recursos naturals dels quals en podien treure molt pocs (o cap) benefici i per tant amb pocs interessos en joc per a les potències occidentals.
Abans de prendre una decisió, els governs occidentals fan una càlcul racional entre els beneficis i els costos d’intervenir militarment en un país i en els casos anteriors els costos (econòmics, polítics i militars) d’intervenir-hi eren superiors als beneficis. El cost de la intervenció supera al de la no-intervenció, que també té costos, però que son menors.
3) Els governs occidentals no canviaran el sistema actual que estableix i fixa els preus dels aliments (gairebé sempre a favor seu) en el mercat mundial. Un sistema articulat bàsicament per l’especulació a la borsa i pel dúmping agrícola; una pràctica econòmica que promou la venda dels aliments subvencionats pels països rics amb els quals els productes agrícoles dels països empobrits no hi poden competir, cosa que enfonsa la seva agricultura i en cronifica la seva pobresa.
Però els països occidentals no canviaran aquest sistema perquè ells en són els seus egoistes beneficiaris. No alteraran un equilibri de poders que els és favorable, perquè no t’has de tirar pedres sobre el propi teulat ni mossegar mai la mà que et dona de menjar, encara que això provoqui que d’altres morin de gana.
Ja se sap que la política no es mou tan per principis ètics ni per valors morals sinó sobretot per incentius i interessos (econòmics, polítics, estratègics…) i això fa que el noble i necessari objectiu d’acabar amb la fam al món no sigui una prioritat en l’agenda dels principals governs que podrien acabar amb ella si ho volguessin. Però ja hem vist que no els interessa perquè no els és rendible ni política ni econòmicament.
Per tant, les imatges de nens famolencs continuaran esquitxant les pantalles dels nostres televisors, tauletes i mòbils. Seran cares de persones anònimes en diferents llocs i en diferents dates, però amb les mateixes mirades perdudes. Uns ulls famolencs atipats d’una tristesa silenciosa, lúcida i serena, aquella que només pot donar la gana.
I tot el que puguin dir els principals governants del món sobre la necessitat d’acabar amb la fam no serà més que excuses plenes de cinisme i paraules pomposes però buides. Brindis al sol que no serviran per a res. Mira, com aquest article.
