Fa poc vaig fer 40 anys. Pertanyo doncs a una generació que ha tingut la sort de no haver viscut la dictadura franquista i d’haver nascut ja en democràcia. Però això, a l’hora d’intentar explicar el franquisme pot comportar alguns problemes: com podem explicar allò que no s’ha viscut en primera persona? De quina manera s’ha de recordar per tal de mantenir-ne viva la memòria?
En el cas del franquisme és més que evident que la memòria dels vençuts en la guerra civil espanyola (1936-1939) va ser primer silenciada i oblidada durant els quasi 40 anys de dictadura franquista i després recuperada, tard i malament, durant els més de 40 anys que hem tingut de democràcia.
A l’escola em van parlar molt poc del franquisme, per no dir gens. Després a la universitat, tot i estudiar la carrera d’Història on hi ha assignatures com Història Contemporània d’Espanya, era excepcional i anecdòtic que s’acabés el temari (normalment s’arribava fins a l’esclat de la guerra civil) i que s’arribés a explicar el franquisme i el procés de l’anomenada transició espanyola.
El discurs oficial que s’ha empeltat des del 1978 diu que aquesta transició va ser modèlica ja que els vencedors i els vençuts de la guerra civil van saber cedir fins a trobar una forma de convivència que evités el conflicte i donés peu al naixement d’una democràcia. Però aquesta explicació és simplista i està distorsionada i bastant apartada de la realitat històrica.
La transició va ser un procés més inevitable que no pas exemplar ni modèlic. La prudència, l’equilibri de forces del moment i sobretot la por dels seus protagonistes, sobretot d’aquells que no volien perdre les quotes de poder ni privilegis dels quals havien gaudit durant el franquisme, van forçar a ignorar la reparació de la dignitat de les víctimes de la dictadura.
Es va evitar passar comptes amb els que havien participat en la repressió del règim. Molts d’ells es van simplement canviar de jaqueta i, de la nit al dia, es van convertir en demòcrates, que era una figura més digerible i en sintonia amb els nous aires que corrien després de la mort de Franco.
Oficialment doncs mai es van reconèixer crims per part de la dictadura, ni per tant tampoc la voluntat de jutjar-los. Per això, en l’anomenada transició ningú va reclamar res als repressors i ningú va reconèixer res als reprimits.
Els dirigents polítics del moment van tancar els ulls i van ficar les causes pendents sota la catifa, com qui hi amaga sota la porqueria que no vol veure quan escombra, coberta amb el pes d’un silenci còmplice.
Potser llavors no es va poder fer i moltes vegades és el que es diu interessadament: que l’oblit de les víctimes era l’hipoteca que s’havia de pagar si es volia tenir una democràcia. El que és segur és que ni molt menys és va voler mirar enrere per fer justícia i es va voler tancar les víctimes del franquisme amb pany i forrellat dins el calaix de l’amnèsia.
Els que penseu que no va ser així, pregunteu-vos: per què 40 anys després de la mort de Franco el govern central no vol investigar ni revisar els crims de la dictadura? Ni vol obrir les fosses comunes (més de 2.500 a tot Espanya segons el mateix Ministeri de Justícia) que hi ha en cunetes, boscos i cementiris municipals on hi ha soterrades centenars de milers de víctimes del franquisme per a què els seus cadàvers siguin identificats i enterrats dignament pels seus familiars?
Per què es manté encara el mausoleu del Valle de los Caídos en honor i glòria d’un dictador i del seu règim? Per què s’ha finançat amb diner públic, almenys fins el 2018, entitats com la Fundación Francisco Franco que promouen l’enaltiment de la figura d’un dictador? Per què encara són legals partits polítics feixistes com Falange Española de las JONS? Per què la majoria del parlament espanyol no va condemnar la dictadura franquista fins el 2002, amb un retard vergonyós de més de 25 anys després de la mort de Franco? Massa per quès i molt poques respostes.
El discurs oficial de la transició va ser mitificat pels qui manaven en aquell moment. Van inventar un conte, una faula com les de dur els nens a dormir i que, com totes, tenia una paraula màgica: consens.
El consens pel qual es van igualar injustament els opressors i els oprimits durant la guerra civil, els vencedors i els vençuts; perquè no va ser el mateix lluitar per defensar els ideals democràtics de la Segona República que pels valors feixistes d’un cop d’estat fet per un exèrcit que havia conspirat i s’havia rebel·lat contra un govern legítim i legal escollit democràticament a les urnes.
El relat que s’ha implantat de la transició potser llavors valia, perquè es venia d’una llarga dictadura de quasi 40 anys, però ara ja no. Avui s’ha convertit en un mite, una llegenda per aquelles generacions com la meva que no vam viure el franquisme i a les quals se’ns fa evident que la transició espanyola va ser tot el que es vulgui menys modèlica.
Un sistema basat i construït sobre l’oblit de les víctimes de la guerra civil i de la dictadura no pot ser mai model de ser, sinó paradigma de mutisme i d’amnèsia col·lectiva per tal de garantir la impunitat dels vencedors sobre els vençuts. Per confirmar la seva derrota total en la batalla més definitiva, la de la memòria, la de la història.
Per això ens toca a nosaltres, els que no ho vam viure, fer el que no van poder, no van saber ni segurament van voler fer els nostres avis i pares, unes generacions amarades en el silenci «antic i molt llarg» que cantava Raimon. Hem de trencar aquest mite col·lectiu de la transició i per això és necessari buscar, preguntar, incomodant si cal, per poder així recordar i restablir, reparar.
“Per què remoure el passat i remenar velles ferides?”, es pregunten sovint aquells que defensen el relat mitificat de la transició espanyola, fins i tot a vegades des del mateix govern espanyol. Resposta: perquè l’oblit no ens fa més lliures, senyors, sinó més irresponsables. Perquè només es pot girar pàgina un cop ja s’ha llegit tota (inclosa la lletra petita de les notes al peu) i sobretot perquè, com va escriure Primo Levi, jueu italià supervivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz: “Només qui ha viscut l’horror té dret a oblidar. Són aquells que no l’han viscut els qui tenen el deure de recordar perquè aquest no es repeteixi”. Doncs això.
