“L’Estat espanyol vol liquidar-nos com a poble”

Ramon Muñoz (49 anys) va ser regidor d’Independents per Salt (IPS-CUP) a l’Ajuntament de Salt durant 12 anys. Des de la seva experiència i els seus anys de militància, ens explica com veu la situació actual de la política catalana.

L’independentisme està avui més dividit que mai

Sí, hi ha més d’un factor que ho explica: diferències estratègiques, de plantejament ideològic… però també hi ha un motiu molt clar, sobretot entre ERC i Junts, i que és la lluita per l’hegemonia de l’espai polític de l’independentisme. És sobretot una qüestió partidista, de lluita pel poder.

Com es pot solucionar aquesta rivalitat?

Haurien de posar els interessos d’aquest poble per davant. Els anhels del poble de Catalunya i el seu procés d’alliberament per davant dels seus propis partits.

Creus que no ho han fet…

Ha quedat demostrat clarament que no. A la manifestació de la Diada del 2012 la classe política dirigent es va adonar que el poble els passava per sobre i ells van intentar reconduir aquell moviment que provenia de la societat civil perquè, o feien alguna cosa, o els passava pel damunt.

Estem en una situació semblant?

Crec que sí perquè potser el que toca fer ara és tornar-nos a conscienciar que el protagonisme i la iniciativa l’hem de tornar a tenir nosaltres, el poble, la societat civil perquè el què no podem fer és esperar-nos a veure què fan i què ens diuen els nostres representats polítics, siguin del partit que siguin.

La presó i l’exili, de què han servit?

Mostren el caràcter repressor i autoritari de l’Estat espanyol. Vull recordar que aquesta repressió no és nova; els que ja portem temps en l’independentisme l’hem viscuda ja des de fa bastantes dècades, des dels anys 80 i 90.

No et va sorprendre doncs la repressió

Gens ni mica. De fet, era més que esperable el què passaria perquè l’Estat espanyol és així i l’autoritarisme forma part del seu ADN.

No esperes ni l’amnistia ni els indults pels presos polítics

No sé si el govern espanyol els arribarà a indultar. S’ha de veure quin marge de maniobra té ara el PSOE per negociar-ho amb la Generalitat després dels resultats de les eleccions de Madrid on el PP va guanyar gairebé per majoria absoluta.

L’independentisme va obtenir el 52% dels vots en les eleccions del 14-F, hauria de tenir conseqüències aquest fet?

Per a mi només té un efecte pel què fa a la legitimitat, al relat polític de l’independentisme, però no a la correlació de forces. Tenir la majoria pot servir o no servir per a res.

Què vols dir?

Invocar davant de l’Estat que tens la majoria dels vots no serveix per a res; si fóssim el 80 o el 90% dels vots passaria el mateix. Potser sí que pot servir a l’hora d’obtenir una major legitimitat i reconeixement a nivell internacional.

En la campanya electoral Junts va dir que, si s’obtenia la majoria dels vots, caldria aixecar la suspensió de la DUI del 2017

(Riu). A vegades tinc la sensació que ens volen explicar contes i que viuen en una altra realitat. Si realment tinguessis el poder per aixecar la DUI, creus que t’has d’esperar a tenir el 52% dels vots? Ja es podria haver fet l’octubre del 2017 si realment tinguessis el poder de fer-ho. Al final, aixecar la DUI no depèn d’una majoria de vots sinó de la força que tinguis per implantar-la.

Força en quin sentit?

Em refereixo a tenir el control del territori. Si l’aconsegueixes, llavors tens la força suficient per mantenir i implementar la declaració d’independència.

Si el president Puigdemont no hagués suspès la DUI, què podria haver passat?

Davant de la resposta repressora de l’Estat és possible que hi hagués hagut un escenari amb morts, no ho sabrem mai. El que sí sabem segur és que almenys hauríem tingut una finestra d’oportunitat que avui ja no tenim. Segurament hauríem perdut perquè l’Estat ens hagués passat per sobre amb la força física, amb la policia i amb l’exèrcit si calia.

L’Estat estava disposat a posar morts sobre la taula?

Ho hauríem descobert si la DUI s’hagués tirat endavant. Recordo que, en una ocasió, el llavors ministre Rubalcaba ja va dir que l’Estat estava disposat a fer «el que faci falta» per mantenir la seva unitat territorial.

Fins a on hagués arribat l’independentisme?

És difícil de dir ara. No sé fins a quin punt una vaga general com la del 3 d’octubre del 2017, però que hagués sigut indefinida en el temps, hauria fet reaccionar a la comunitat internacional. Això ja no ho sabrem mai però, en tot cas, la tardor del 17 hi havia una oportunitat i ara no.

La classe política catalana no ho va voler tirar endavant?

No s’ho van acabar de creure. Els costava fer-se a la idea que aquells amb qui per exemple havien fet copes al bar del Congreso de Madrid els volguessin reprimir per haver muntat un referèndum. No es pensaven que el govern espanyol arribaria on va arribar.

Creien que l’Estat no aplicaria la repressió?

Penso que no. La idea que tenia el govern català era presentar l’1 d’octubre com una demostració de força per pressionar al govern espanyol per a què finalment acceptés negociar amb la Generalitat una solució pactada al problema polític: el referèndum pactat i acordat amb l’Estat.

Els independentistes estaven disposats a defensar la DUI?

Veient com es va comportar la gent l’1 d’octubre, que hi va posar literalment la cara, i sobretot el dia 3 amb la vaga general més important i massiva que hi ha hagut mai en aquest país, crec que la gent estava disposada a anar més enllà. Com a mínim, més enllà del que van arribar els partits independentistes.

Si no ho feia Esquerra ni Junts, per què la CUP o els CDRs no ho van fer?

Suposo que perquè tampoc tenien prou suport social per tirar-ho endavant ells sols. Un dels errors del moviment social independentista és que hem estat massa pendents d’un líder o dirigent que ens digués en tot moment el que s’ha de fer i que marqués un full de ruta. No ho vam saber aprofitar prou bé amb la DUI del 2017 i per això avui estem com estem.

Es pot tornar a repetir una oportunitat com la d’aquell octubre?

No dic que sigui impossible que pugui tornar a passar, però és evident que ara no estem en el mateix moment ni tampoc hi ha el clima quasi insurreccional que vam tenir durant aquella tardor.

Els partits independentistes parlen ara de fer un segon referèndum d’autodeterminació…

No veig que sigui possible en aquests moments si després no tens prou força per poder aplicar-ne el resultat. Cal canviar suficientment la correlació de forces, que avui és totalment favorable a l’Estat, per poder-lo fer perquè això vol dir poder-lo implantar. Però avui no es donen aquestes condicions.

Com es canvia aquesta correlació de forces?

Cal aplicar una estratègia de desgast i de confrontació amb l’Estat en la qual el temps corri a favor nostre i en contra seva. Una estratègia clara i compartida per tots els actors independentistes i que actuï en diferents fronts: institucional, mediàtic, la mobilització de la societat civil, a l’estranger des de l’exili, etc. i sempre de forma no-violenta i pacífica, que no vol dir passiva. Llavors potser, perquè res et diu que sigui segur, tindrem una finestra d’oportunitat per arribar a forçar l’Estat a seure per negociar un referèndum acordat i acceptar-ne el resultat.

Seria llavors un referèndum legal?

La legalitat és només una excusa. Els conceptes de legalitat es canvien quan hi ha interès i voluntat en fer-ho. Si nosaltres tenim la força suficient per a fer que l’Estat tingui interès en canviar el marc legal vigent, ho farà. Si no li interessa, no ho farà i amb l’excusa de la legalitat llavors aplicarà la repressió.

Com aconseguir que el resultat sigui reconegut internacionalment?

No importa tan la legalitat o la legitimitat del referèndum, que també, sinó que a nivell internacional és més important tenir la força suficient per poder tenir i exercir el control efectiu del territori.

Força, que no violència

Són dues coses ben diferents. La violència en ple segle XXI i dins de la Unió Europea no té sentit i és inviable utilitzar-la amb finalitats polítiques en el context actual. No guanyaràs amb la força física perquè ja hem vist que aquesta la té sempre l’Estat. Hem de ser més llestos si li volem dur a terme un embat democràtic.

Com fer-lo?

És el que ara hem de veure i hem de decidir. El que està clar és que, quan planteges una confrontació amb l’Estat, l’has de realitzar en el terreny en el qual tu ets més fort, no en el que l’adversari pot guanyar-te més fàcilment. No ho podem plantejar en termes de violència perquè a hòsties ja hem vist que guanyen ells. Hem d’anar a pel referèndum perquè és la solució democràtica al conflicte polític que viu Catalunya.

Ja el vam fer el 2017 i el vam guanyar per majoria, per què repetir-lo?

Tens raó i jo també penso el mateix. El què passa és que no es va voler implantar el resultat perquè el govern català es va tirar enrere en aquell moment. N’hem de fer un que puguem implantar-ne el resultat i per això el referèndum no s’ha de fer fins que tinguem la força suficient, gràcies a l’estratègia de la confrontació i el desgast amb l’Estat, per poder implantar i defensar-ne el resultat.

La massa social independentista no està ja cansada i desenganyada?

Té motius per estar-ho, tan per tot el que va passar la tardor del 2017 com per l’espectacle actual de les negociacions entre ERC i Junts per formar govern. Està clar que hi ha desorientació, desmobilització, cansament…


Tot i això, en les eleccions del 14-F l’independentisme obté altre vegada una majoria absoluta de diputats al Parlament

Sí, i per primera vegada també en vots. Això passa perquè el conflicte polític no ha desaparegut; tot el contrari, perquè la repressió que segueix només l’agreuja. Tampoc ha desaparegut doncs la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya, sinó que cada dia va a més.

L’Estat no veu que, tot i la repressió, el conflicte no se soluciona?

Sí que ho veu i ho sap i, com que n’és conscient, ara ja està en fase de liquidació: l’Estat vol liquidar-nos com a poble.

Què vols dir?

Sap que cada cert temps Catalunya es revolta i, per tant, l’única manera que té de sotmetre’ns és liquidar-nos com a poble a través de diferents vies: política, cultural, perseguint la llengua, etcètera. No vol que els catalans existim com a poble ni Catalunya com a nació.

És possible aquesta liquidació dins de la UE al segle XXI?

Aquesta pregunta és una mica innocent perquè això ja està passant. Un dels errors de l’independentisme ha sigut haver esperat massa d’Europa. Hem sobrevalorat el paper d’Europa quan es deia allò de «Europa ens mira» i «Europa no ho permetrà» quan es parlava de la repressió a Catalunya l’1-O.

Hem pecat d’ingenus?

S’ha vist que sí. La Unió Europea és, primer de tot, un club d’estats i de

«lobbies» econòmics que es protegeixen i que defensen els seus interessos. Europa dirà alguna cosa el dia que li surti més cara l’existència del conflicte de Catalunya que la seva no-mediació i el mirar cap a un altre costat, que és el que està fent actualment. Llavors sí que intervindrà perquè li interessarà.

Com s’arriba a aquest punt?

Amb una estratègia de confrontació i de desgast amb l’Estat fins que la Unió Europea arribi a un punt on li sigui més car el manteniment del conflicte que no pas la seva solució. Aquesta és la línia que hauríem de seguir per tirar endavant.

No sé si cap dels partits independentistes la té en ment…

Soc molt escèptic perquè ara mateix només tenim l’estratègia d’eixamplar la base d’Esquerra, la de seguir fent actes simbòlics de Junts i la de la CUP de fer un segon referèndum per d’aquí a dos anys. Els partits independentistes no es posen d’acord ni en quina estratègia seguir.

És un dels esculls pels quals encara no tenim govern a Catalunya

Sí, i també perquè tenen objectius partidistes i no de país. Esquerra i Junts es barallen per tenir el poder i l’hegemonia de l’espai polític independentista. La qüestió del rol que ha de tenir el Consell per la República n’és un bon exemple.

Com hauria de ser aquest Consell?

Hauria de ser un òrgan no partidista i que tingués el paper d’internacionalitzar la causa de l’independentisme català, sobretot a Europa, ja que l’Estat espanyol no el pot intervenir perquè està a l’estranger.

Veus un acord de govern abans del 26 de maig?
No en tinc ni idea. Espero que sí perquè no ens podem permetre repetir les eleccions. No descarto que hi hagi una investidura d’Esquerra per governar en minoria o, almenys, per començar la legislatura governant en minoria. En aquestes negociacions s’estan veient coses esperpèntiques.

Per exemple?

Si tu vols que t’investeixin, com diu Esquerra, no pots marcar ultimàtums als que t’han de donar el seus vots per fer-te president. No sembla que ERC estigui buscant un acord i tampoc veig clar què busca Junts amb tantes dilacions. Sembla que no es vulguin posar d’acord.

La CUP s’ho mira i no vol entrar al govern?

Fins on sé jo, no s’ha ofert a la CUP entrar-hi i no crec que hi entri perquè el preacord amb Esquerra és molt i molt de mínims i és per a la investidura, no per a la legislatura. Però també penso que, amb un acord molt millorat, seria desitjable que la CUP hi entrés perquè és la millor manera de controlar i de fiscalitzar que els altres compliran els acords de govern un cop els has investit.

Quins objectius hauria de tenir el nou govern català?

Aquesta legislatura s’ha de basar en dos pilars principalment. El primer, preparar el terreny per a la ruptura, per la independència; modificar suficientment la correlació de forces per a què permeti fer un referèndum podent-ne implantar el resultat, guanyant l’embat democràtic amb l’Estat a través de la confrontació i el desgast. El segon pilar és atendre les emergències econòmiques i socials que actualment tenim sobre la taula: sanitat, educació, benestar social, medi ambient…

Una emergència nacional i una de social?

Sí, es pot dir així. També perquè la pandèmia del coronavirus ha posat encara més al descobert la necessitat d’atendre aquestes dues emergències. En aquest sentit, no pot ser que sortim de la crisi actual amb la gent més pobra i emportant-se la pasta els de sempre, tal i com va passar amb la crisi financera del 2008 quan vam rescatar els bancs. Tampoc podem sortir d’aquesta crisi amb les receptes de sempre de més creixement econòmic perquè tenim sobre la taula una emergència climàtica, que també està relacionada amb la pandèmia.

La lluita nacional de la mà de la lluita social

Exactament. L’emergència econòmica i social és indestriable del procés de ruptura amb l’Estat, perquè l’objectiu de la independència i de la República catalana és millorar les condicions de vida de la gent. Volem la independència perquè és un mitjà per a fer un país millor, més just i igualitari.

Deixa una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com