Josep Puigbert (Figueres, 1964) és un periodista empordanès i també el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà des del novembre de 2014. Una institució creada el 2003 i que depèn del Departament de Presidència de la Generalitat.
La Casa va néixer amb l’objectiu principal de dinamitzar les relacions a diferents nivells: institucional, polític, econòmic, cultural, comercial, etcètera entre el Principat de Catalunya i la Catalunya Nord.
Amb ell repassem les principals funcions, reptes i oportunitats que té aquesta institució i també com s’ha viscut el Procés i com es veu des de la Catalunya Nord el moviment independentista català dels darrers anys.
Representes el Govern de la Generalitat a la Catalunya Nord
Sí, exacte. Som la representació del Govern però no tenim rang de Delegació perquè quan es va crear la Casa encara no hi havia les actuals Delegacions de la Generalitat a l’estranger. Entre cometes, podríem dir que fem funcions de Delegació però oficialment no ho som.
Quines funcions té la Casa?
Molt diferents i molt àmplies. Per exemple, en l’apartat de les relacions transfrontereres posem en contacte empreses, institucions o entitats dels dos costats de la frontera i fomentem aquest tipus de relacions econòmiques, comercials, culturals, entre les dues vessants del Pirineu.
Un exemple concret?
Ahir mateix vaig fer una reunió amb l’Ajuntament de Portbou i el de Cervera perquè volen senyalitzar un itinerari transfronterer per a què es pugui fer amb bicicleta de muntanya. Vam parlar del projecte, de com es podria fer i jo els vaig assessorar sobre les possibilitats de finançament de la Unió Europea i dels serveis que ofereix la Generalitat en aquest tipus de projectes.
En l’àmbit econòmic, feu assessorament a empreses també
Si, per exemple, una empresa del Principat es vol instal·lar a la Catalunya Nord, nosaltres els podem fer un assessorament i posar-los en contacte amb agents locals d’allà com: la cambra de comerç, associacions d’empresaris, gestories, bufets d’advocats, etcètera per a què els sigui més fàcil la seva implantació i poder engegar el seu negoci.
Per fer tot això s’ha de tenir una bona xarxa de contactes
És imprescindible i nosaltres, a l’estar implantats en el territori des de ja fa uns quants anys, tenim relacions, agenda i molts contactes als dos costats del Pirineu.
Les relacions personals deuen ser claus
Totalment. Per fer un projecte o qualsevol activitat de cooperació el primer de tot és conèixer les persones. És molt important poder teixir xarxes de confiança perquè llavors faciliten molt que un projecte tiri endavant. L’èxit o no moltes vegades depèn de les xarxes de complicitat que hagis teixit prèviament i amb el temps.
La defensa del català ha sigut un dels cavalls de batalla de la Casa
Sí, i fem tota classe d’accions per defensar i fomentar l’ús del català, ajudant a entitats, escoles i associacions de la Catalunya Nord amb eines que tenim a la Generalitat per potenciar el coneixement i l’ús de la llengua.
Fa pocs mesos el Consell Constitucional francès va tombar l’ensenyament immersiu del català a la Catalunya Nord. Es desobeirà aquesta decisió?
No ho crec, penso que al final s’acatarà. Ara bé, tampoc està gens clar com afectarà la decisió del Consell. Jo em quedo amb un aspecte que és molt important i positiu en aquest cas.
Quin?
Per primera vegada un estat tan jacobí i uniformitzador com França, que tradicionalment ha ignorat, bandejat i fins i tot discriminat les llengües minoritàries del seu territori, amb la llei aprovada aquest any a l’Assemblea Nacional francesa reconeix l’existència de llengües com el català, que ells en diuen regionals o minoritzades, més enllà de l’omnipresent francès.
Va ser un fet històric?
I tant! Que des del govern central de París es concebi França com un estat lingüísticament plural i també que en determinades regions de França, com a Perpinyà el passat mes de maig, hi hagués manifestacions de protesta contra la decisió del Consell Constitucional, no havia passat mai. És un pas endavant molt important del govern i del parlament francesos cap al reconeixement de la diversitat lingüística de França.
Amb la decisió del Consell però, està en perill de desaparèixer el català?
Jo sóc optimista perquè, per primer cop, el debat de les llengües s’ha posat sobre la taula a França i ha arribat fins a l’Elisi. Cap president francès va fer el que ha fet Macron pel reconeixement de les llengües regionals.
Hi ha qui diu que el català està en risc a la Catalunya Nord
S’ha de matisar. A l’escola pública no ho crec perquè la situació ha anat millorant en els darrers anys, tot i que encara hi ha molt camp per córrer. Però si parlem de l’ús social del català, als carrers i en el dia a dia, sí que podria estar en perill. Aquesta és la sensació que hem tingut en els darrers anys perquè la utilització de la llengua ha patit retallades i retrocessos ja que s’han reduït els recursos que s’hi destinaven. Però ja veurem què passa a partir d’ara amb aquesta nova llei.
Normalitzar l’ús del català al carrer deu ser el més difícil
El principal problema de la llengua catalana a la Catalunya Nord és que no té un ús social. Un alumne aprèn el català però llavors no té espais on utilitzar-lo i aquí és on hem de treballar perquè sinó hi ha el risc que, amb el temps, el català es vagi perdent en el dia a dia degut a la força que té el francès.
A mitjans de juliol va haver-hi una polèmica per dos hidroavions francesos l’ajuda dels quals el govern espanyol va rebutjar en l’incendi de Portbou
Per a mi, això és una mostra de la perversió que té el sistema europeu a vegades quan s’actua de forma totalment il·lògica, perquè els estats de la Unió Europea no volen cedir fàcilment part de la seva pròpia sobirania, ja que no volen perdre el poder que tenen.
Què va passar exactament en la gestió d’aquell incendi?
Els bombers francesos són segurament els millors d’Europa en mitjans aeris per la seva experiència i pels recursos dels quals disposen. Llavors, quan tenim un foc important prop de la frontera com va passar a mitjans de juliol, de seguida els bombers catalans pensen que si hi intervenen els mitjans aeris francesos el foc es podrà controlar i apagar ràpidament.
Això no va passar aquell dia
No perquè, per poder tenir l’ajuda dels bombers francesos en casos com aquest, la cadena de comandament i el protocol a seguir ha d’anar de Portbou sobre el terreny a Figueres, a Barcelona, a Madrid i després d’allà a París, a Marsella i fins a Perpinyà. Això ja es veu que és totalment ineficient perquè és molt lent i es perd un temps preciós que és vital per controlar i apagar un incendi forestal. Tot hauria de ser molt més àgil i ràpid per a què sigui més efectiu.
No hi veus mala fe del govern espanyol en rebutjar l’ajuda dels hidroavions francesos per apagar el foc
Sincerament no, o espero que no. Penso que va passar per la lògica absurda que et comentava de tenir una cadena de comandament molt feixuga i lenta i amb uns protocols massa burocratitzats que fan perdre rapidesa i eficàcia.
No hi ha voluntat per canviar-ho?
Bé, és el que parlàvem que als Estats els costa molt cedir sobirania i competències. Des de Madrid suposo que van pensar que no calia l’ajuda francesa i que amb els mitjans propis ja ens en sortiríem, encara que es tardés més temps en apagar el foc. Espero que de mica en mica aquests processos s’aniran agilitzant perquè és necessari pel bé de tots.
Ets optimista?
Sí, tendeixo a ser-ho en general. La nostra voluntat des de la Casa sempre ha sigut la de cohesionar i d’intentar superar la frontera mental administrativa perquè, si bé la frontera física entre Catalunya i França ja no hi és, encara hi ha fronteres mentals que cal anar tombant fins que desapareguin perquè, per exemple, en la polèmica dels dos hidroavions francesos si el foc hagués sigut a Barcelona o a Girona, no hauria passat mai però aquí, com que mentalment encara hi ha aquest concepte de ser un espai transfronterer on hi ha la sobirania de dos estats, sí que va existir.
Les autoritats espanyoles t’han posat pals a les rodes alguna vegada?
Que jo sàpiga, no. El Tribunal de Comptes ens va investigar però no va trobar cap irregularitat perquè tenim un pressupost molt petit i generem molt poca despesa.
Quina relació tens amb les autoritats franceses?
En conec a moltes i sempre ha sigut una relació molt bona i molt cordial. Per exemple, ens hem trobat amb senadors francesos per explicar-los què és la Generalitat, què hi fem a la Casa, les competències que tenim, les activitats que hi fem…
Se’ls explica el Procés independentista de Catalunya?
Explicar com a tal no ho fem perquè ells ja ho saben ja que són gent ben informada i que segueix l’actualitat política. Moltes vegades sí que ens demanen i ens pregunten com està la situació política a Catalunya.
Hi ha hagut un augment de l’interès per part dels francesos
Sí, sobretot a partir del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 que va tenir una àmplia cobertura per part dels mitjans de comunicació francesos i un gran interès de l’opinió pública francesa.
La Catalunya Nord ha tingut un paper molt important en El Procés: l’operació urnes de l’1-O, l’exili, el tall del Tsunami a La Jonquera…
Sempre ha sigut un espai amable per a l’independentisme i està literalment a tocar del Principat i per això pels exiliats és gairebé com estar a casa perquè poden sentir parlar en català i hi ha el paisatge i la llum viva del Mediterrani, en contrast amb llocs menys lluminosos com són Ginebra o Brussel·les.
El president Puigdemont podria acabar instal·lant-se a Perpinyà?
A dia d’avui no ho crec perquè, com a eurodiputat, el seu lloc de feina és principalment a Brussel·les i també perquè aquesta ciutat és el millor trampolí des d’on ell pot internacionalitzar la causa catalana, ja que allà hi ha importants seus d’organismes internacionals com la Unió Europea o la OTAN, mitjans de comunicació internacionals de primer nivell i ONGs de les més importants del món. És clau que tinguem una veu com la del president Puigdemont a la capital d’Europa.
Tot i això, Perpinyà ha agafat una major importància política en els darrers anys gràcies als exiliats
Sí, suposo que també perquè per a Puigdemont i per a la resta dels exiliats la Catalunya Nord té un paper molt especial per la seva connexió històrica i diria que també emocional amb el Principat. Tot i que nosaltres des de la Casa hem tingut sempre un rol molt més institucional i cultural que no pas polític, encara que a vegades costa separar-ho perquè la línia vermella que ho delimita pot ser molt fina.
Què vols dir?
Et posaré un exemple: abans d’El Procés, si muntaves una acte amb alcaldes de la Catalunya Nord prèviament sempre et parlaven de coses com el temps, el Barça, etcètera, però en els darrers anys sempre et parlen de la situació política: la repressió, els presos, l’exili, els indults… Això ha sigut una constant en els últims anys.
Suposo que a la Catalunya Nord hi ha hagut un especial seguiment del Procés
Abans del 2017 no n’hi havia gaire, però molta gent va fer un «clic» mental o li va canviar molt la perspectiva de la situació quan va veure la repressió de l’Estat espanyol: les detencions del 20 de setembre, les càrregues de l’1 d’octubre i després amb els exiliats, el judici i les injustes condemnes als presos polítics.
La repressió sol provocar simpaties cap a qui la rep
Sí, i és veritat que la repressió que ha rebut l’independentisme català li ha generat més simpaties a nivell internacional i evidentment també a França, sobretot a partir de l’1 d’octubre del 2017.
Com es va viure aquell dia?
Les imatges de l’1-O de les brutals càrregues de la Guardia Civil i de la Policia Nacional espanyola contra cues de persones que demanaven i esperaven pacíficament per poder votar van sorprendre moltíssim a França. Els francesos no podien entendre com era possible que allò passés al costat de casa seva, a la Unió Europea del segle XXI.
Algun cost internacional van tenir per a Espanya aquelles imatges
Segur, perquè eren unes escenes inadmissibles i intolerables a l’Europa democràtica actual. A França, que és un estat molt jacobí i centralista però al final és una democràcia consolidada, aquelles imatges van perjudicar molt la imatge de l’estat espanyol, com també ho han fet els presos polítics o el fet que hi hagi polítics independentistes a l’exili.
Deu costar d’entendre a l’altre costat dels Pirineus
Sí, totalment. Des de la Catalunya Nord no se segueix la situació política catalana del dia a dia, ni tampoc se’n fa una anàlisi gaire profunda, però sí que la qüestió de la repressió davant d’un moviment pacífic i democràtic com l’independentisme català va sorprendre molt als francesos perquè no entenen com és possible que això passi a l’Europa contemporània.
No s’ho expliquen
Gens ni mica. Per a ells és impensable i és incomprensible que hi hagi hagut una repressió tan dura: les detencions del 20-S, les càrregues de l’1-O, els presos polítics, els exiliats, que un president de la Generalitat com Quim Torra, elegit democràticament a les urnes, fos inhabilitat per penjar una pancarta a favor de la llibertat d’expressió de la mà d’una Junta Electoral Central o que un Tribunal de Cuentas, que no està format per cap jutge sinó elegit pels partits polítics, ara vulgui arruïnar el patrimoni de polítics independentistes. La repressió ha marcat un abans i un després en la mirada dels francesos cap al conflicte polític de Catalunya.
Ara deu ser una mirada més comprensiva i benèvola
Sí perquè, com et deia, aquesta repressió tan dura i que veiem que no s’atura ha generat en l’opinió pública francesa un estat i un clima de solidaritat i de simpatia cap al moviment independentista català. Els francesos veuen incomprensible la repressió de l’estat espanyol davant d’una demanada pacífica i democràtica com la de voler fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya per decidir el seu futur.
Parlant del futur, ets optimista de cara a la independència?
La meva opinió personal és que ens en sortirem i que Catalunya acabarà sent una república independent. No sabem ni quan ni com passarà, però ens en sortirem. El meu compatriota empordanès Alexandre Deulofeu en el seu llibre «La matemàtica de la Història» ja va vaticinar la independència de Catalunya pel 2028, per tant ens hi estem acostant.
No hi ha marxa enrere?
Tinc molt clar que la desafecció que molts catalans sentim vers l’estat espanyol, per diferents motius i raons, i en tenim moltes i durant molt de temps, ha d’acabar desembocant en la independència, perquè les persones que són independentistes no han deixat de ser-ho ni deixaran de ser-ho. Les raons d’aquest malestar i d’aquesta desafecció que veig des de Catalunya cap a Espanya hi segueixen sent.
Potser perquè els problemes de fons no s’han solucionat
Exacte, i per això cada cop hi ha més catalans que han perdut, no només el vincle polític, econòmic i cultural amb Espanya, sinó també els seus vincles emocionals i per tant no se senten espanyols ni tampoc representats per un Estat que ha demostrat que és incomprensiu i repressor vers les seves demandes pacífiques i democràtiques, i a més a més també es veu com un Estat ineficient i corrupte.
No hi ha hagut cap intent de seducció del govern espanyol vers els independentistes
Cap ni un. Davant de la demanda dels catalans per fer un referèndum d’autodeterminació ja hem vist que només hi ha hagut el no rotund i la repressió constant: els cops de porra, la presó, l’exili, les multes. Cosa que fa que cada vegada hi hagi més persones que no vulguin viure en un estat que es comporta de forma tan antidemocràtica. Això cada cop ho veu més gent i cada vegada els independentistes seran més.
