Sergi Font Domènech (Pals, 1981) és publicista, professor a la Universitat de Girona, casteller amb els Marrecs de Salt i activista independentista des de fa un munt d’anys, cosa que l’ha portat a ser el president d’Òmnium Cultural del Gironès.
Arriba en bicicleta a la Plaça del Vi de Girona. La conversa té lloc en un bar molt proper i acollidor, sota la mirada atenta i dolça de l’enyorada presidenta d’Òmnium Muriel Casals (qui va morir el 2016) pintada en un mural a la paret.
Portes 6 anys presidint Òmnium Cultural al Gironès, comences a tenir ganes de deixar-ho?
Estic a la meitat del segon mandat, que són de 4 anys cadascun i sí, la veritat, en tinc ganes. Però no perquè n’estigui cansat, sinó perquè està molt bé que hi hagi altra gent que ho faci, que hi hagi sang nova al capdavant. També el fet d’haver sigut pare per segona vegada fa que tingui encara molt menys temps lliure per dedicar-m’hi tan com jo voldria.
Per què hi ha aquesta constant divisió entre els partits independentistes?
Crec que hi ha dues coses: la lluita pura i simple pel poder entre Junts i ERC i també la lluita d’egos personals que hi ha a cada partit. Que dins del moviment independentista hi ha diversitat i que pot haver-hi divisions i escissions ja se sap i es tolera fins a un cert punt perquè sabem que hi ha visions diferents. Això és fàcilment superable si s’hi posa temps i generositat perquè les confiances es poden recuperar.
Ara ve un però…
Sí, perquè el què per a mi és imperdonable és la lluita pel poder que hem vist entre Junts i Esquerra sobretot durant les últimes negociacions pel govern de la Generalitat per veure qui es queda més càrrecs de confiança i qui col·loca més gent dels seus amb elevats sous pagats amb diner públic.
La menjadora de la qual ja parlava Jordi Pujol
Exacte, i si hem decidit engegar aquest camí és també per superar aquesta manera de fer política clientelar que es va fer durant els anys dels governs de Convergència. Si hem de fer tot aquest procés només perquè els partits independentistes es reparteixin càrrecs, sous i cadires com va fer CiU amb la Generalitat durant 30 anys no cal que ens hi posem.
Com pot evitar-se?
És molt difícil perquè dins dels partits polítics sempre hi tindràs un nombre de persones que només hi són per col·locar-se i per tenir un càrrec amb un bon sou i els és igual el què defensi el partit al qual estan.
El poder deu ser molt temptador i llaminer
Això segur. Hi ha gent que diu que vol el poder per intentar canviar les coses, però el què passa massa vegades és que, quan ja el tenen, llavors el poder els canvia a ells.
Ho dius per Esquerra, que no presidia la Generalitat des dels temps de Francesc Macià?
Mira, per a mi ha sigut personalment decebedor veure que la gent jova d’Esquerra, la generació d’en Pere Aragonès i en Roger Torrent i que també és la meva, quan han arribat al poder es comporten com ho feia la Convergència de Pujol, amb una manera de fer que ells havien criticat sempre des de l’oposició però que, ara que manen, fan el mateix que els convergents.
Quan manes deus veure les coses diferent
Segur que sí, però em costa d’entendre i m’entristeix perquè ja hauríem d’haver superat aquesta forma clientelar de fer política i optar per un sistema molt més meritocràtic.
Els líders d’Esquerra diran que no tenen res a veure amb la forma de fer política de Convergència
Sí, però una cosa és el què diuen i l’altra el què fan. Els seus actuals dirigents estan replicant unes coses que han vist i contra les quals han lluitat tota la seva vida política, que l’han dedicat principalment a destronar Convergència de la Generalitat i, un cop ho aconsegueixen, fan el mateix que criticaven.
Això no ha passat sempre?
Que hagi passat sempre o que sempre s’hagin fet les coses així, no vol dir ni que estigui bé ni que les coses s’hagin de fer necessàriament d’aquesta manera perquè es poden fer de forma diferent. Aquest és el gran dubte que tinc.
Quin?
Si els que ens governen saben posar el interessos del país per davant dels del seu partit polític i dels seus propis.
Tens una resposta?
Pel què veig, de moment, la cadira i el partit passen per davant del país, cosa molt decebedora perquè és molt important que entenguem que la independència no és el final de res, sinó el principi: no la volem per ser independents i ja està, sinó que la volem per fer un país millor, més lliure, just i igualitari per a tothom. Si hem de fer la independència per fer una rèplica d’Espanya en petit, ja no cal ni que ens hi posem.
El govern de la Generalitat es diu a sí mateix independentista, però realment fa passos cap a la independència?
Actualment no, perquè hi ha un relat una mica mític que diu que hem d’esperar a tenir una altra finestra d’oportunitat, que no som prou gent per tirar-la endavant, que cal més suport, que hem d’estar més ben preparats, etcètera.
Per què dius que és mític?
Perquè és poc realista en el sentit que mai estarem prou preparats per tirar endavant la independència perquè no hi haurà un moment ideal per fer-la. Aquest moment perfecte que es diu esperar no existeix i per tan no cal que busquem excuses per seguir esperant. Ara bé, sí que cal que tinguem preparats uns mínims necessaris que l’octubre del 2017 no teníem.
Es va declarar la independència però vam tenir la repressió de l’Estat
Aquesta repressió ha fet d’altaveu de la causa independentista al món, amb la presó i sobretot l’exili. Dit això, és ben cert que la tardor del 2017 hauríem d’haver tingut un pla B, però no hi era.
Per què no?
Segurament pel què et deia abans que els nostres governants han posat els interessos del seu partit i els propis per davant del què Catalunya necessita. Quan tots els partits independentistes, la CUP inclosa, van acceptar de presentar-se a les eleccions autonòmiques convocades per l’aplicació de l’article 155 el desembre de 2017 allà ja van perdre perquè van comprar el marc repressiu d’Espanya amb l’objectiu de mantenir les seves quotes de poder i repartir-se càrrecs a la Generalitat, ja s’ha vist.
Has parlat de la presó, ha servit d’alguna cosa?
La presó ha mostrat el dèficit democràtic de l’Estat espanyol a ulls de la Unió Europea i del món perquè nega el debat democràtic sobre el seu model territorial. També ha servit per perdre la por a la repressió, perquè la nostra generació, que ja va néixer teòricament en democràcia, no ho havia viscut això.
La presó pot enfortir?
En el cas dels presos polítics, totalment. Com a societat és molt important que ens adonem que, si l’Estat espanyol només té la repressió, no té res més, per aturar les idees pacífiques i democràtiques d’un poble que està unit i decidit vol dir que en el fons és un Estat molt dèbil i, per tant, ens treu la por que puguem tenir-li.
Sobre l’amnistia: ni està ni se l’espera?
Nosaltres hi creiem molt. L’amnistia és l’única manera real que hi ha per a què el debat sigui només polític i no judicial
Així hauria d’haver sigut des del principi, no?
Sí, però el què ha passat fins ara és que teníem un govern espanyol (PP) en el qual la política només feia justícia i llavors hem vist com els jutges fan política. Això no ha de funcionar així perquè, davant d’un problema polític i d’una demanda democràtica com és un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat sobre la independència de Catalunya, la situació s’ha d’abordar políticament a través d’un diàleg real i sincer.
No sé si, per exemple, els Estats Units permetrien fer un referèndum vinculant d’autodeterminació a algun dels seus estats com Texas o Califòrnia…
Tinc molt clar que estem a l’Europa del segle XXI, que la força al final és de les persones i que les idees democràtiques cada cop estan més implantades i esteses. No es poden posar lleis contra les idees democràtiques ni empresonar a tots els independentistes, és impossible.
Et veig molt decidit
És que no hi ha cap argument convincent per negar un referèndum d’autodeterminació per a què la gent voti i decideixi democràtica i pacíficament quin futur vol pel seu país.
De què hauria de servir el 52% a favor de la independència obtingut en les últimes eleccions?
M’estranyaria molt que passés alguna cosa més enllà d’intentar mantenir una certa tensió mobilitzadora als carrers o de creure que recuperem algunes coses que vam perdre amb l’aplicació de l’article 155 la tardor del 2017.
El coronavirus no ha ajudat a mantenir la mobilització ciutadana
No, tot el contrari, i ara està per veure com ens despertem una cop la pandèmia de la covid s’hagi acabat, perquè hem acceptat sense discussió unes retallades dels nostres drets i llibertats amb les restriccions en pro de la salut pública que ja veurem si les recuperarem totes i com ho farem.
Fa una setmana va haver-hi eleccions al Consell per la República, quin rol hauria de tenir aquest ens?
Nosaltres des d’Òmnium sempre l’hem recolzat i sempre hem dit que és molt important que el Consell no esdevingui una eina en mans d’un sol partit per guanyar unes eleccions, cal que hi hagi una mirada llarga.
Et refereixes a Junts per Catalunya?
Parlo de Junts perquè el president Puigdemont és l’actual president del Consell. Si Puigdemont deixés tots els seus càrrecs de partit i fos només president del Consell per la República la imatge presidencial que generaria a nivell internacional seria molt més potent que la que té actualment, perquè penso que no ha acabat de reeixir com a president legítim a l’exili. És a temps de fer-ho, sempre i quan Pere Aragonès li ho permeti perquè sinó, un cop entres en les bregues de partit del dia a dia, et perds. Jo avui no veig aquesta intencionalitat.
La lluita entre Esquerra i Junts sembla podrir-ho tot
Sí, és cert, però hi ha d’haver algú pensant més enllà d’això, de la mirada curta. Quan parles individualment amb moltes de les persones que hi ha al capdavant et reconeixen que hi ha desacords i embolics interns, però també que cal superar-los com sigui i anar tots junts perquè hi ha un objectiu comú.
Hi ha d’haver també una estratègia unitària dels partits independentistes al Congreso?
L’ideal seria que sí. Històricament quan s’han aconseguit més coses a Madrid ha sigut quan els partits catalans hi han anat junts perquè hi havia un incentiu per a què fos així. Avui això em costa veure-ho. És necessari pactar una estratègia unitària que actualment no hi és. Diuen que volen el mateix, la independència, però per vies i maneres diferents.
Com valores els primers mesos del nou govern català?
Crec que intenten ser un govern d’acció des de totes les conselleries que voldrà fer i aprovar lleis i també governar per afrontar els grans reptes que tenim al davant com a país: la pandèmia, la crisi econòmica i social, l’emergència climàtica, etcètera. Però també espero que no es quedi només en la gestió dels reptes que encarem. El govern també ha de governar el dia a dia i més avui amb les urgències que tenim sobre la taula.
Quin objectiu principal hauria de tenir?
Un 52% de la població que va votar va fer-ho a favor de la independència, l’objectiu hauria de ser doncs la independència del país, tot i que el què deia Esquerra el 2017 i el què diu avui no té gaire res a veure.
Què en penses de la taula de diàleg?
No veig cap manera amb la qual el govern de la Generalitat pugui convèncer la societat catalana que la taula és una estratègia positiva i que no és un fracàs perquè, com s’ha demostrat històricament, no se’n traurà res de positiu.
La veus ja com un fracàs?
Jo no diria tan encara. Li dono un vot de confiança al govern per a què ho provi, però amb un termini ja fixat i, quan hagin passat els dos anys de marge que li ha donat la CUP per a la negociació amb el govern espanyol, llavors que es decideixin i que vagin coordinats els partits independentistes sobre quin és el full de ruta a seguir.
Si la taula fracassa, caldrà un altre referèndum unilateral, una DUI?
Arribarà un moment que no s’aguantarà la situació i que caldrà que l’Estat s’assegui a negociar, això passarà.
Quins incentius té l’Estat per fer-ho?
És un tema essencialment de democràcia: els conflictes polítics a l’Europa del segle XXI es resolen de forma democràtica i això vol dir al final acabar posant urnes per celebrar un referèndum d’autodeterminació.
Et noto molt convençut
Perquè estem vivint una revolució democràtica a nivell mundial, en la qual cada cop és més obvi que els conflictes polítics s’han de resoldre negociant i votant. Per això tinc claríssim que, tard o d’hora, acabarem votant.
El moviment independentista sembla estar desmobilitzat
Sí, i ho està per diferents motius: les lluites internes dels partits independentistes, la repressió continuada de l’Estat, la pandèmia de la covid que tampoc ha ajudat a la mobilització… Però és molt important no perdre la lluita de la societat civil organitzada als carrers.
Està passant això?
Per sort no perquè, sempre que ha calgut, la gent ha respost i ha sortit al carrer. Però hi ha una cosa que em sembla molt més greu.
Quina?
Que l’Estat espanyol intenti criminalitzar joves que protesten a la Via Laietana, que tallen autopistes o que ocupen l’aeroport del Prat. Només faltaria que no poguéssim protestar en una democràcia perquè, si això no és possible, llavors ja no estem en una democràcia.
Parlant de protestes, com es manté la flama de la mobilització?
Sent molt conscients que la repressió policial i judicial segueix. No es poden demanar anys de presó a persones que han tallat l’autopista per protestar. Podria ser una multa, però mai anar a un judici, és una completa bestiesa. Per això hem de seguir protestant, perquè tot el que no protestis ho estàs acceptant, el silenci ens fa còmplices.
L’ANC s’ha acabat polititzant a diferència d’Òmnium?
Nosaltres sempre vam rebre pressions, com també les va rebre l’Assemblea, de part del govern i dels partits polítics. Un dels punts clau per evitar-ho és ser independent des d’un punt de vista financer i això vol dir renunciar a les subvencions, cosa que tenia molt clar la Muriel Casals.
Òmnium és econòmicament independent?
El 2012 el 80% del nostre pressupost venia de subvencions públiques i el 2017 era menys del 1% del total del pressupost, que és d’uns 12 milions d’euros.
Com se sol dir: qui té el cul llogat, no seu quan vol
Cert. He de dir que amb l’ANC som entitats germanes, però no som el mateix perquè tenim funcions diferents i el dia que siguem independents l’Assemblea desapareixerà, o bé es transformarà. Òmnium no perquè la lluita per les seves causes: llengua, cultura i país seguirà tenint tot el sentit.
Antics presidents de l’ANC han fet el salt a partits polítics
Sí, tan la Carme Forcadell com en Jordi Sánchez podien haver-se negat a formar part d’un partit, però va ser la seva decisió personal entrar-hi.
A Jordi Cuixart no li van oferir?
Et contesto amb una frase que m’agrada molt: no en tinc cap seguretat, però tampoc cap dubte. En Cuixart sempre ha dit que l’espai de lluita pel país més interessant per a ell és estant dins d’Òmnium, des del món de l’activisme i la societat civil. Jo també crec que el millor lloc per treballar pel país a dia d’avui és Òmnium, a més, perquè en els darrers anys també s’ha erigit com un espai de defensa dels Drets Humans: la democràcia i la llibertat.
No veurem mai Cuixart en un partit polític doncs
Molta gent, fora d’Òmnium, li ha dit però a ell no li interessa. Segurament en Jordi és una de les persones amb més autoritat i credibilitat morals de Catalunya perquè les seves accions sempre han casat amb el seu discurs i amb la seva trajectòria com activista. Ell sempre s’ha mantingut en una visió de llarg termini i amb llargada de mires.
Estarà molts anys de president d’Òmnium?
Això només ho sap ell, que també ha dit alguns cops que ja comença a pensar en deixar de ser president algun dia per dedicar més temps a la seva família, sobretot després dels anys que ha passat tancat a la presó.
Parlem del Tsunami Democràtic, s’ha arribat dir que era obra d’Esquerra
No ho crec pas. Penso que hi havia gent molt diversa al darrera, de diferents partits polítics i també de la societat civil. En aquest sentit estava molt ben fet, però va ser una grandíssima oportunitat perduda.
Per què?
Perquè va posar l’Estat contra les cordes i crec que es podia haver pressionat i aguantat més, com el dia de l’ocupació de l’aeroport del Prat, però no es va voler per por a les conseqüències que podria tenir aquella acció. El Tsunami va demostrar qui tenia el control del país i del territori.
Però va anar de baixa fins a desaparèixer
Sí, en algunes accions com a La Jonquera, a Madrid i al Camp Nou no hi va haver prou força ni suport i aquest és un dels aprenentatges del Tsunami. Hem de pensar que la gent tampoc es pot mobilitzar permanentment perquè la gent ha de viure i això no vol dir que siguin mals ni menys independentistes. No som ningú per repartir carnets de bons i mals independentistes. També la repressió de l’Estat, que busca dividir-nos i espantar-nos, ha fet molta feina per rebaixar la mobilització independentista.
