“Ja m’havia preparat per anar a l’exili o a la presó”

Quim Torra i Pla va ser president de la Generalitat de Catalunya del 17 de maig de 2018 al 28 de setembre de 2020 (2 anys i 4 mesos), quan el Tribunal Suprem el va condemnar per desobediència al no haver despenjat, dins del termini per fer-ho, una pancarta de la façana del palau de la Generalitat demanant la llibertat dels presos polítics independentistes i el va inhabilitar 18 mesos per a càrrec públic, una inhabilitació que es va acabar el passat 3 de gener.

Però el pròxim dia 17 d’aquest mes de març té lloc el seu segon judici, també per desobediència, per no haver despenjat una altra pancarta del balcó de la Generalitat a favor de la llibertat d’expressió el setembre de 2019.

Coincidint amb el primer aniversari de les eleccions catalanes del 14-F, que van donar l’actual govern de coalició entre Esquerra i Junts, Quim Torra parla de tot plegat al seu despatx d’ex-president a la Casa Solterra, al cor del Barri Vell de Girona.

Troba a faltar alguna cosa de ser president?

El palau de la Generalitat era un lloc que m’encantava i va ser tot un privilegi i una sort immensa poder treballar de president de Catalunya en un lloc com aquell. També trobo a faltar evidentment a molts bons companys que he conegut i amb qui vaig treballar.

Hi ha quelcom que no?

No sabria dir-te… El moment que vaig deixar la presidència va ser dolorós, no només per a mi sinó també pel país ja que els diputats del Parlament, que llavors escullen el president de la Generalitat, són triats pel poble en les eleccions i no per una Junta Electoral Central que no deixa de ser un òrgan administratiu. Que aquestes coses continuïn passant en el nostre país, com hem vist en el cas del diputat Pau Juvillà, és realment molt greu.

Se sent decebut de la seva experiència de govern?

No ho diria així. La meva presidència és la prova del cotó d’haver intentat moltes coses que no van sortir: una taula de diàleg, que ja sabem que no funcionarà mai, o comprovar que alguns volen seguir fent autonomisme, que és un obstacle per no assolir mai la independència. Hi ha una sèrie de lliçons apreses de la presidència que seria interessant que els que venen al darrere en traguessin algun profit.

Va ser un bany de realitat per a vostè?

No, perquè jo hi anava a totes. El bany de realitat va ser adonar-me que amb els partits polítics actuals no ens en sortirem mai per arribar a la independència.

Com valora el paper de Junts en el govern actual?
Quan parlo del govern, sigui bé o malament, em refereixo indistintament als dos partits que el conformen: Esquerra i Junts. També vull recordar que he criticat a la CUP pel seu pacte de legislatura perquè em va semblar que no era el què exigia el 52% del vot independentista que havia sorgit de les eleccions del 14 de febrer de l’any passat. En el moment que més vots hem tingut, més hem retrocedit, cosa que és bastant paradoxal.

En aquests últims mesos ha criticat durament el govern

Sempre que ho he cregut convenient. Mentiria si digués que estic d’acord amb aquest govern. Tampoc estic d’acord amb la taula de diàleg ni amb projectes com el Hard Rock o els Jocs Olímpics d’Hivern que el govern català vol tirar endavant i que penso que van en contra de l’interès general del país.

N’ha parlat amb algun dirigent actual?

No tinc massa contactes polítics amb ningú.

Perquè no ho volen ells o no ho vol vostè?

Tinc contacte amb els amics. La meva carrera política ha sigut una mica breu; vaig deixar la meva vida anterior on treballava en el món de la cultura i l’activisme per assumir una gran responsabilitat política i ara he tornat a la meva vida anterior. Això no vol dir que no estigui al costat de tota la gent que, amb totes les conseqüències, es proposi avançar decididament cap a la independència. Però sincerament jo no crec que el govern actual s’ho proposi.

En el llibre que va publicar l’any passat deia que a vegades es va sentir molt sol quan era president…

Sí, així ho vaig viure tan per part de Junts com d’Esquerra. Hi havia gent d’aquests dos partits que no compartia la decisió per la qual jo em pensava que ens havien escollit: tirar endavant la situació de confrontació pacífica i democràtica amb l’Estat espanyol amb totes les conseqüències. La impressió és que jo estava estirant cap a la independència quan es va fer evident que jo no estava massa acompanyat en aquest camí.

Però això no ho sabia, no ho veia a venir?

Jo no podia de cap de les maneres pensar ni admetre que un partit independentista (Esquerra) s’acabés convertint en la crossa del govern espanyol. Per mi, això no es pot entendre.

Retirar una pancarta de la Generalitat, encara que ho faci més tard de quan li demanen, tampoc sembla un enfrontament a l’Estat ….

És ser coherent i actuar d’acord amb la teva consciència. Per a mi, en la lluita pels Drets Humans i en el camí cap a la independència no hi ha batalles petites. No va ser només retirar una pancarta, aquest és un error de simplificació que molts mitjans de comunicació van fer.

Els periodistes ho hem fet molt, «mea culpa»

Sí que ho feu i les coses són molt més complexes, perquè a mi se’m va donar l’ordre de retirar totes les pancartes de tots els edificis públics, començant pel palau de la Generalitat. Jo m’hi vaig negar dues vegades i per això aquest proper 17 de març tinc un segon judici per desobediència també.

Creu que se’l recordarà només per la pancarta?

Espero que no, tot i que a vegades la gent i sobretot alguns mitjans redueixen la meva presidència a la retirada de la pancarta, però això és molt injust perquè vam fer coses molt importants: posar en marxar el Consell per la República, engegar el Debat Constituent, projectes que no s’han culminat encara però que vam començar llavors.

Fer un debat al Parlament sobre la persecució de les bruixes, no és allunyar-se dels problemes reals dels ciutadans?

El què s’ha fet sobre la bruixeria no em sembla malament perquè a França també han fet un reconeixement públic semblant. Una de les coses que he après de la meva presidència és adonar-me que el castell de cartes de l’autonomia ha caigut i que som una més de les 17 autonomies espanyoles.

Vol dir que el Parlament català realment no té molt de poder?

No vull dir que no té poder perquè tenim unes competències i un pressupost que són molt importants i per tant sí que podem fer coses. Ara bé, també és cert que aquí no podem legislar en temes essencials sobre els quals legisla un estat i, per tant, aquesta limitació que suposa el fet de ser una autonomia és un obstacle per arribar a la independència.

Molts en viuen, d’aquesta autonomia

És cert i, per controlar aquesta estructura, que és molt gran i on hi treballen milers de persones, els partits independentistes tendeixen a oblidar que els votem per avançar cap a la independència i no per ocupar espais de poder, cosa que seria molt legítima en un país normal, o sigui independent.

Que no és el cas

No, i precisament com que nosaltres estem en un procés d’independència, em costa molt d’entendre aquesta rivalitat suïcida i fratricida entre els partits independentistes que fa que estiguin més pendents d’ocupar càrrecs que de lluitar per la independència.

La poltrona i el sou

És trist, però amb aquest sistema de partits polítics, tal i com estan concebuts, avui és impossible arribar a la independència. Ho dic així de clar perquè ho he patit i he viscut l’erosió permanent d’aquests partits per anar guanyant quotes de poder i en les enquestes. És una erosió constant i permanent enlloc de treballar plegats.

Em ve al cap com la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va gestionar el cas del diputat Pau Juvillà…

En quin sentit?

Borràs va criticar Roger Torrent per no haver desobeït, però al final ella ha fet el mateix que denunciava. No és hipocresia?

Tinc pendent una conversa amb ella per saber exactament com ha anat tot aquest afer. Per tant, no puc contestar perquè encara no sé tota la pel·lícula.

Alguna cosa sabrà, almenys el «tràiler» de la pel·lícula?

S’apunta a que hi ha una diferència respecte a Roger Torrent: sembla que la presidenta Borràs aspirava a una desobediència col·lectiva i jo maig vaig sentir del president Torrent que aspirés això, ans el contrari. Però no li puc contestar exactament perquè tinc pendent parlar amb ella.

Quan ho farà?

Espero que aviat, quan sigui possible. Tinc una molt bona relació amb la Laura Borràs, som molt bons amics, així que no hi haurà problema per trobar el moment.

Què hauria fet vostè en el seu lloc?

Primer necessito parlar amb ella per saber com ha anat exactament i després poder saber què hauria fet jo.

Parlem del president Puigdemont: és possible ser alhora el president de Junts i el del Consell per la República?

Carles Puigdemont està fent un treball excel·lent d’internacionalitzar la causa catalana i, si fos un president independent, només del Consell, seria més fàcil que tota la ciutadania si sentís identificada que si és també el president d’un partit polític.

Si la justícia europea li dona la raó, Puigdemont tornarà a Catalunya?Ell ha dit que tornaria i, per tant, jo confio plenament en què serà així. El què no sé és quins són els seus propòsits a la tornada. Ho vaig escriure en un article: la tornada del president Puigdemont pot ser un punt d’inflexió, però alerta perquè hem de saber el per a què fem les coses.

Què vol dir?

L’1 d’octubre té èxit perquè és un concepte, no és una persona. Com que la lluita entre els partits és salvatge i a mort, qualsevol cosa que faci un polític, del partit que sigui, immediatament té la oposició dels altres i, per tant, és difícil que una sola persona pugui arrossegar tot el moviment independentista. Una idea, en canvi, sí que pot aconseguir la complicitat de tot l’independentisme.

Buscar idees, no líders?

Si tenim les dues coses, millor. Però penso que ara hem de procurar trobar aquells conceptes i idees que pugin ser compartides per tothom per arribar a la unitat de l’independentisme.

Idees com per exemple?

Recuperar l’esperit del 2015, quan es va formar Junts Pel Sí, quan la ciutadania i les entitats de la societat civil tenen tanta força que obliguen als partits independentistes a presentar-se junts a unes eleccions prometent-nos la DUI en 18 mesos.

Han passat quasi 7 anys des de llavors i no som independents

Perquè hem descarrilat. Hem de repetir el què aconsegueix la societat civil catalana del 2010 al 2015, posant els partits independentistes entre dos carrils de manera que aquell qui en surti desapareixerà perquè la força del moviment se l’emportarà pel davant. Hem de tornar a encarrilar el procés amb un objectiu que pugui ser compartit per tots.

Com es fa això?

Ens hem d’oblidar dels partits polítics, immersos en les seves lluites fratricides pel poder i centrar-nos en la força de la societat civil: l’ANC, Òmnium, l’AMI, les massives manifestacions massives a cada Diada, etcètera. Tota aquesta força del poble fa que els partits comencin a tremolar per la por a què el moviment els passi per sobre. Fins que no hi hagi aquest tremolor no ho aconseguirem.

Pressionar els partits independentistes des del carrer

Sí, i obligar-los a compromisos amb unes dates i uns terminis concrets. Hem de seguir l’exemple d’Escòcia, que vol posar data per a un segon referèndum per a finals de l’any que ve.

Però aquí no hi ha unitat estratègica de l’independentisme

No, però en el fons això dependrà de nosaltres: que la ciutadania assumeixi una mobilització massiva i permanent. Jo he sigut president del país i puc assegurar que, quan estàs en el càrrec, les concentracions i les manifestacions del carrer se senten molt. Per tant, cal tornar a la mobilització social per tornar a engegar, sinó no es mourà res.

Encara que pugui costar multes, inhabilitacions o fins i tot presó?

Sí, sí. Si enlloc de ser jo l’únic que no va retirar la pancarta no l’haguessin retirada tots els consellers en els edificis públics ni tots els alcaldes en els ajuntaments, potser el problema l’hagués tingut l’Estat espanyol a l’hora d’inhabilitar-nos a tots.

Que fossin centenars de persones i no només una sola

Exacte. Jo pensava que anàvem cap aquí i ja m’havia preparat per a tot: per anar a l’exili, a la presó, pel què fos, perquè estava en confrontació permanent amb l’Estat espanyol, que és el meu adversari.

S’ho pensava perquè ho creia o li van fer creure?

No, no. Jo ho crec perquè sóc independentista i penso que per arribar a la independència només hi ha una via: la desobediència a l’Estat espanyol i seguir endavant i endavant i, si tu caus, ja en vindrà un altre, i un altre, i un altre. Així s’avança.

Coincideix amb Jordi Cuixart. Ha parlat amb ell des de que va plegar?

Amb en Cuixart som bons amics, però no hi he parlat des de la seva marxa. Tinc pendent una reunió amb ell per a què m’ho expliqui bé. Em va sonar molt bé que digués que calien nous lideratges en l’independentisme perquè és veritat.

Els líders actuals ja no serveixen?

Hi ha dirigents polítics que abans del 2017 ens deien unes coses i ara les mateixes persones ens diuen el contrari. Per a mi això no és creïble i l’independentisme, entre d’altres coses, té un problema enorme de credibilitat.

En una entrevista al gener va dir que no tenim els joves amb nosaltres…

És cert. No estan al costat de la lluita independentista perquè precisament no estem en una lluita independentista, és evident. Els meus propis fills em diuen que, el dia que anem seriosament en aquesta lluita, ells hi seran.

Quan els joves hi han sigut se’ls ha reprimit amb els Mossos

Els Mossos són uns funcionaris i fan el què els toca fer, com els professors o els metges. El què hem de fer és desbordar l’autonomia com a obstacle perquè malauradament hi haurà pocs funcionaris disposats a saltar-se la legalitat espanyola per acollir-se a la nova legalitat catalana. I tot això cal desbordar-ho.

No sembla fàcil de fer…

La meva experiència com a president és que hi ha la suficient força en la societat civil d’aquest país per poder-ho fer, ara.

Sempre sense violència

Sí, democràtica i pacíficament. No crec que calgui apel·lar a la violència per a ser independents, cal una desobediència civil massiva i sostinguda en el temps. Jo m’imaginava que seria així: que proclamaríem la independència i que estaríem tots al carrer mobilitzats durant algunes setmanes.

El president Puigdemont mai va demanar a la gent sortir al carrer per defensar la DUI

No només el president, sinó que tot el govern i totes les entitats independentistes haurien d’haver fet una crida a defensar la República. Em sembla el més normal del món demanar que es defensi la independència un cop l’has proclamada.

Per què Puigdemont no ho va fer?

No ho sé.

No li ha preguntat mai?
Ell i la resta de líders independentistes ja van explicar-se públicament.

Marta Rovira va dir que no podien assumir que hi hagués morts

Sí, ho va dir però, si aquí ja posem aquest límit i després diem que no podem fer tal cosa per una altra raó, una altra excusa, no sortirem mai de la gàbia autonomista.

Vostè hauria assumit que podia haver-hi morts?

No, em nego a assumir-ho: no m’ho crec que pugui haver-hi morts per part de l’Estat. Això és un mite que han inventat per a què callis i et quedis a la gàbia. Jo no accepto que l’Estat hauria creuat aquesta línia vermella, però alguns es van creure aquest mite.

Va faltar valentia el 2017?

Quan es signa la declaració d’independència nord-americana el 1776, que és una DUI com una casa de pagès, ho fan comprometent-s’hi literalment «amb les nostres vides, les nostres hisendes i el nostre honor». Què vol dir això? Que, quan vas a totes, vas a totes.

Els nord-americans van anar a totes, amb violència inclosa

Quan jo dic anar a totes vol dir anar fins al final però sempre de forma pacífica i no violenta, que és una manera totalment legítima per canviar les coses al segle XXI. La violència era aplicable en el context que deia de la revolució americana del segle XVIII però no actualment.

La majoria dels Estats del món s’han independitzat amb violència

Txèquia i Eslovàquia no, Montenegro tampoc…

Són una minoria: no són més de 10 casos

Però nosaltres estem en ple segle XXI i formem part d’un Estat membre de la Unió Europea. Un Estat uniformitzador que té les seves arrels en la unitat de la nació espanyola i en la seva integritat territorial garantida per l’exèrcit, i això està escrit en la Constitució espanyola. Per això l’única via és la desobediència civil massiva, indefinida i no pas una suposada taula de diàleg de la qual és impossible que en surti mai un referèndum.

Mai?

No, absolutament mai, és evident. A més, quina força té Esquerra en aquesta taula quan està votant la investidura i els pressupostos del govern espanyol? I a canvi de què ho fa?

Vostè proposa: una DUI i mobilització massiva

Jo no he dit DUI. El què m’interessa menys que posar una data, perquè sense data no anirem enlloc i perquè els partits polítics no es comprometran mai a res, per això sempre posen excuses per no posar-se terminis. Però sense terminis és impossible que fem res.

Ara que és ex-president, creu que fa nosa a algú?

Suposo que sí (riu), però tampoc m’hi capfico gaire si molesto a algú o no.

Quina vol que sigui la seva contribució?

Jo alçaré sempre la veu recordant a la gent les lliçons que hauríem d’aprendre d’aquesta terrible pandèmia que hem patit i de la qual sortosament sembla que en podríem estar sortint. També m’interesso molt per qüestions relacionades amb l’emergència climàtica.

Vostè era i és editor, està escrivint alguna cosa?

Ara he acabat la segona part del «Dietari de canonges», que arriba fins al dia de la meva inhabilitació com a president i que es presentarà abans d’aquest Sant Jordi. Penso que amb aquesta publicació desconnectaré una mica més de la política d’aquests darrers anys.

Deixa una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com