Israel vs Palestina: un conflicte «wifi»

Fa un mes i poc es va viure l’enèsim enfrontament armat entre Israel i Palestina. Vam veure imatges repetides a la televisió, els reporters estrangers enfundats amb armilles antibales i cascs, les mateixes cròniques sobre el patiment de la població civil però que ben poques vegades aprofundeixen en explicar els motius del conflicte armat oblidant-se del per què, que és la pregunta més important, incòmode i necessària del periodisme.

L’organització palestina Hamas, considerada terrorista per la Unió Europea i pels EUA i que controla la Franja de Gaza des del 2006, quan es produí la retirada unilateral d’Israel després d’ocupar-la il·legalment des de la guerra dels Sis Dies del 1967, va tornar a llençar coets contra poblacions del sud d’Israel com Ashkelon o la mateixa ciutat de Tel Aviv.

En una dinàmica d’acció-reacció, l’exèrcit israelià va tornar a bombardejar (ja ho havia fet el 2006, el 2009, el 2012 i el 2014) la franja de Gaza, una àrea de la mida de la comarca del Maresme que és una de les zones més densament poblades del món i que l’exèrcit d’Israel té totalment bloquejada des de fa 15 anys.

Uns atacs que van ser totalment indiscriminats ja que la majoria de les víctimes van ser civils, incloses dones i nens, i absolutament desproporcionats perquè enfrontaven l’exèrcit d’Israel, un dels més moderns, més ben preparats i millors entrenats del món, amb les milícies armades palestines de Hamas, finançades pel règim de l’Iran.

A l’escriure aquest article dubto si utilitzar la paraula «conflicte» per definir el què passa entre Israel i els palestins perquè no crec que el seu significat ens aporti una fotografia prou nítida i completa de quina és la situació real.

A Palestina es viu des del la fundació de l’estat d’Israel el 1948, accentuada amb la guerra dels Sis Dies de 1967 guanyada pels israelians, una ocupació militar part d’Israel que és il·legal perquè és contrària al Dret Internacional i viola les resolucions de les Nacions Unides. Una ocupació que inclou sistemàticament els abusos, la discriminació, el robatori de terres i la neteja ètnica contra els palestins, tal i com han denunciat prestigioses ONGs internacionals com «Human Rights Watch» i Amnistia Internacional, les agències humanitàries de l’ONU i el seu mateix Consell de Drets Humans amb seu a Ginebra.

Seria més exacte i entenedor doncs dir que no és un conflicte sinó una ocupació il·legal i il·legítima on hi ha un clar ocupant, colonitzador i opressor (l’estat d’Israel) i un clar ocupat, colonitzat i oprimit (els palestins).

Quan vas a un lloc on hi ha o hi ha hagut un conflicte t’adones que els bàndols enfrontats només es consideren víctimes i que, per a ells, els culpables i opressors són sempre els altres, els de l’altra banda. Ho he pogut comprovar personalment en llocs com Bòsnia, Sud-àfrica i també a Israel i Palestina. En tots ells, parlessis amb qui parlessis (israelians, palestins, serbis, bosnians, blancs, negres) ells sempre eren les víctimes i els culpables eren sempre els altres, en una mostra total d’autocrítica i d’empatia, ambdues tan necessàries per a la resolució de qualsevol conflicte.

Al Pròxim Orient també em vaig convèncer d’una altra cosa: la majoria de la població israeliana i palestina vol la pau, que no és només l’absència de guerra. Vol viure amb tranquil·litat d’una vegada i vol un futur millor pels seus fills. Però les opinions públiques, i massa cops també les publicades en mitjans de comunicació i a les xarxes socials, es troben segrestades pel discurs dominant de les minories més radicals d’ambdós bàndols: els líders palestins de Hamas i els dirigents dels partits ultranacionalistes que en moltes ocasions han format part dels habituals governs de coalició de l’estat d’Israel.

Són sobretot ells els qui mantenen el conflicte viu i ho fan en pro dels seus interessos; polítics uns, per càlculs electorals els altres, per motius econòmics o també per raons geopolítiques com l’equilibri de forces en el tauler regional. Factors que perpetuen el conflicte armat i que l’alimenten perquè cal tenir una cosa ben clara: darrera de cada conflicte sempre hi ha algú que se’n beneficia i que vol que aquest es mantingui viu perquè en treu un rendiment, sigui del tipus que sigui.

Què té a veure el fet que Hamas llenci coets contra la població civil d’Israel amb la lluita de Palestina com a poble que mereix ser lliure i com una nació que vol tenir un estat independent? I què té a veure el bombardejar amb un exèrcit ciutats palestines, matant població civil, amb garantir la seguretat del poble d’Israel i el seu dret a defensar-se? És com si l’exèrcit espanyol, amb l’excusa d’atrapar uns terroristes d’ETA que estan amagats, bombardegés de forma indiscriminada ciutats del País Basc com Sant Sebastià o Bilbao per tal d’eliminar-los i fer-ho en nom de la seguretat d’Espanya i del seu dret a la legítima defensa.

Quan hi ha un conflicte armat als governants els és bastant igual la pròpia població civil perquè fan servir aquesta per a justificar-se. És un instrument, un mitjà per aconseguir un fi. Per això al govern d’Israel li importen realment poc les seves pròpies víctimes i a Hamas li importa un rave que morin dones i nens palestins; ans al contrari, ja que això reforça el seu discurs i legitima la seva causa i la seva lluita contra Israel. No s’ha d’oblidar que la guerra és una relació entre persones que no es coneixen (soldats o milicians) que es maten en nom d’altres persones (els líders polítics dirigents) que sí que es coneixen però que no es maten.

Si s’acaba l’enfrontament, després dels sofriments i de les morts innocents dels de sempre, els mateixos dirigents polítics que no l’han patida firmen un acord de pau, es fan una bonica foto per a la Història donant-se la mà i tornen a casa com homes de pau, com estadistes o com a herois nacionals candidats al Nobel de la pau i amb els seus interessos i beneficis assegurats. Mentrestant les famílies dels dos bàndols ploren els seus morts, que només són carn de canó pels seus governs, això sí, ben embolicats amb la bandera.

Palestina fa dècades que és una situació enquistada. És un “conflicte Wi-Fi” que evoluciona de forma intermitent amb constants pujades i baixades d’intensitat, com una connexió a Internet i tan de bo algun dia es quedi finalment sense cobertura.

Mentre això no passi, Palestina seguirà apareixent i desapareixent als mitjans de comunicació amb una periodicitat constant, com una entrega per fascicles. Anomenat a vegades com la mare de tots els conflictes, Palestina sempre dóna una sensació de déjà vu que no s’acaba mai, com un hàmster que no para de donar voltes a la roda de dins la gàbia.

En aquesta roda del hàmster és freqüent sentir declaracions del govern israelià (i també en mitjans de comunicació occidentals) en les que s’insisteix en el caràcter jueu de l’estat d’Israel i es destaca el fet que Israel és l’única democràcia que mereix aquest nom de tot el Pròxim Orient, com si això li donés un xec en blanc que el fes immune a l’hora de justificar qualsevol decisió del seu govern i qualsevol intervenció del seu exèrcit.

Què vol dir exactament que Israel és un estat jueu? Vol dir ser un estat confessional on la religió no està relegada només a l’àmbit privat sinó que forma part de la vida pública i política del país, com passa per exemple en els règims teocràtics de l’Iran o de l’Aràbia Saudita (ambdós enemics històrics d’Israel)?

En el món global i interdependent d’avui, on són habituals les identitats múltiples i canviants, com es defineix qui és jueu? En quins criteris es basa? Qui ho diu? (el mateix es pot preguntar a l’hora de definir qui és català, espanyol, francès, rus, etcètera). La difícil pregunta que batega en el fons és: com es pot definir clarament una identitat?

I on queda el principi fonamental de la laïcitat de l’Estat, pilar fonamental dels estats moderns sorgits de la Il·lustració i de les posteriors revolucions liberals de finals del segle XVIII i principis del XIX?

Considerar Israel com un estat democràtic i exclusivament jueu porta a una contradicció que pot arribar a qüestionar l’existència mateixa d’Israel com a tal. La raó és l’anomenada “bomba demogràfica” de la mà dels palestins que viuen a Israel. Són aquells palestins (i els seus descendents) que no van marxar de les seves terres quan es va crear l’estat d’Israel el 1948 ni en les posteriors guerres d’Israel amb els països àrabs.

Avui són aproximadament 1 milió i mig dels quasi 8 milions d’habitants que té Israel. Legalment són ciutadans israelians, amb passaport israelià, però no de cultura jueva sinó palestina, de llengua àrab (però també la majoria parla hebreu) i de religió musulmana.

Dit d’una altra manera: no tots els israelians són jueus, però sí que tots els jueus tenen la possibilitat (pel fet de ser-ho i si ho desitgen) d’esdevenir ciutadans israelians.

La “bomba demogràfica” consisteix en el fet que les dones israelianes d’origen palestí que viuen a Israel tenen més fills de mitjana (entre 4 i 5) que les dones israelianes jueves (que en tenen 1 o 2, semblant al nombre de fills que tenen als països occidentals).

Hi ha la notable excepció dels jueus ultraortodoxos, que també tenen un número de fills semblant als palestins (a vegades més alt i tot) però els ultraortodoxos només representen el 10% de la població d’Israel.

Aquesta «bomba» de rellotgeria provocarà, tard o d’hora, que la majoria dels ciutadans israelians amb dret a vot un dia serà d’origen no jueu. Si això passa i Israel es manté com una democràcia amb eleccions lliures i en base al principi d’una persona un vot, arribarà el dia en el qual la majoria política en el parlament israelià, la Knesset, la decidirà aquesta majoria d’israelians d’origen palestí que s’haurà format i que molt difícilment votarà a les eleccions a favor de partits polítics de caràcter nacionalista jueu. Es posarà doncs en perill el caràcter jueu que tots els governs d’Israel han volgut imprimir al seu estat des de la seva fundació fa més de 70 anys.

En conseqüència, si l’actual tendència demogràfica segueix en els propers anys i Israel vol seguir essent realment una democràcia equiparable a les occidentals, no podrà seguir sent un estat jueu i democràtic al mateix temps.

El govern israelià haurà d’afrontar tard o d’hora aquest dilema i només té dues sortides possibles: convertir-se en un estat democràtic i de caràcter laic, no jueu, a la occidental, o bé ser un estat jueu i no democràtic, a diferència de les democràcies occidentals.

El desig dels palestins per tenir també el seu estat propi haurà passat d’un model de lluita representat per la batalla d’Alger en la guerra d’independència d’Algèria contra França als anys 50-60, a l’exemple de la batalla de Soweto a la Sud-àfrica dels 90s en la qual els sud-africans negres reclamaven eleccions lliures amb el lema d’un home un vot per oposar-se al règim racista de l’apartheid amb Nelson Mandela al capdavant.

Potser aquesta serà la victòria (poseu-hi totes les cometes que vulgueu) caríssima dels palestins… Només el temps ho dirà, fent bo el què diu el proverbi: «Vosaltres teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps».