El Iemen, situat a l’extrem sud de la península aràbiga, és el país més pobre del Pròxim Orient i de tot el món àrab. Per si això no fos poc, els seus gairebé 24 milions d’habitants (quasi la meitat de la població d’Espanya) pateixen un brutal conflicte armat des de fa 10 anys. Una guerra que, a l’igual que la de Síria, va esclatar arran de les revoltes de l’anomenada “primavera àrab” de 2011, l’ona expansiva de la qual va sacsejar amb diferents intensitats els governs i les societats musulmanes des del Marroc fins a l’Iran.
A l’igual que a Síria, el conflicte armat del Iemen va començar com una revolta contra el seu règim i va desembocar en una cruenta guerra civil amb la intervenció d’altres països de la regió com, en el cas iemenita, l’Iran i sobretot l’Aràbia Saudita.
Una guerra que ha dessagnat el país provocant uns 120.000 morts (la majoria civils), uns 3 milions i mig de desplaçats i una crisi humanitària que, segons Nacions Unides, és la pitjor que es viu avui al món. Segons l’ONU, uns 19 milions de persones necessiten ajuda urgent i quasi 8 milions estan amenaçades de mort per la gana.
Com passa també amb d’altres crisis humanitàries oblidades: Somàlia, Txad, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud, Afganistan, Síria, Darfur, República Centreafricana, Iraq, Haití… (la llista és llarga), el desastre del Iemen apareix només molt de tan en tan als mitjans de comunicació occidentals. Potser perquè en la societat de la imatge i les xarxes socials en la qual vivim els privilegiats occidentals tot allò que no apareix a la televisió en «prime time», en un vídeo de YouTube o en una foto o «storie» d’Instagram no existeix.
En tots aquests conflictes armats invisibilitzats hi sol haver una manca d’aliments, de medicines, d’assistència humanitària, d’esperança, de futur… però no hi falta mai una cosa, sinó que més aviat sempre hi sobra: les armes.
A principis del passat mes de març el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), una institució acadèmica de Suècia que estudia des de fa anys el comerç legal d’armes al món, va publicar el seu informe anual.
Un treball on figura la llista actualitzada dels principals països venedors d’armes al món, que el 2020 van ser: Estats Units, Rússia, França, Alemanya, Xina, Regne Unit, Espanya, Israel, Itàlia i Corea del Sud. També mostra el rànquing dels compradors mundials més importants d’armament: Aràbia Saudita, Índia, Egipte, Austràlia, Xina, Algèria, Corea del Sud, Emirats Àrabs Units, Iraq i Qatar.
Dues conclusions principals es poden treure d’aquest informe:
La primera: existeix un monopoli tan en la venda com en la compra d’armes, ja que les vendes per part dels EUA i de Rússia sumades són més que les de tota la resta de països junts i la compra d’armes de l’Índia i l’Aràbia Saudita combinades són més que les dels altres països en total.
La segona: es produeix la contradicció que els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina) que, segons la carta fundacional de l’ONU de 1945 haurien de ser els defensors i promotors de la pau i la seguretat internacionals, són els principals fabricants i venedors d’armes al món. Com és possible això? La resposta és senzilla: el comerç legal d’armes és una de les activitats més lucratives i rendibles del món, juntament amb el negoci il·legal del tràfic de drogues i l’al·legal de la prostitució.
En la llista anterior Espanya hi apareix com a setè venedor d’armes del món, moltes de les quals les ven al regne de l’Aràbia Saudita, el primer comprador mundial d’armament i també una brutal monarquia absoluta que governa amb mà de ferro el país, violant sistemàticament els Drets Humans dels seus propis ciutadans, atropellant les seves llibertats i oprimint especialment a les dones (un exemple: fins l’any 2018 tenien prohibit conduir) i també a les minories, als opositors polítics (el periodista crític Jamal Khashoggi va ser assassinat al consolat saudita d’Istanbul la tardor de 2018) o als homosexuals. A més, és ben sabut que el regne saudita ha finançat i finança grups terroristes com l’Estat Islàmic en llocs com Síria i l’Iraq.
És curiós comprovar com l’anomenada comunitat internacional no aixeca la seva veu crítica contra aquest règim despòtic i tirànic, mentre sí que s’omple la boca de democràcia i de llibertat en d’altres casos (com amb Rússia) però amb l’Aràbia Saudita ha acostumat sempre a mirar cap a una altra banda. Segurament perquè el règim saudita és un aliat clau d’Occident, sobretot dels Estats Units, al Pròxim Orient des de la Segona Guerra Mundial, quan llavors es va convertir en el primer productor i venedor mundial de petroli.
És una mostra més que, en geopolítica (com també malauradament en d’altres àmbits) els diners estan per sobre de les persones i els interessos i incentius sobrepassen els principis i els valors. Per això els governs, especialment els occidentals que són els que en fan més bandera, tenen un concepte tan selectiu i mal·leable (o directament hipòcrita) de la democràcia i de la llibertat, que són totalment a la carta, a discreció. Aquesta és també la posició del govern espanyol.
Segons l’organització Centre Delàs d’Estudis per la Pau, a Espanya hi ha 130 empreses relacionades amb la indústria armamentista, les quals reben subvencions (diner públic) del govern central i, en el cas de les catalanes, també de la Generalitat. Unes empreses que van facturar uns 3.800 milions d’euros el 2019.
Moltes de les armes fabricades a Espanya es venen a l’Aràbia Saudita; de fet, la dictadura saudita ha esdevingut el millor client fora d’Europa de la indústria armamentista espanyola amb uns 550 milions d’euros de facturació el 2015 segons dades del ministeri de Defensa. (Dins d’Europa, Alemanya és el millor client d’Espanya amb vendes d’armes per valor d’uns 650 milions d’euros).
Davant d’aquest pastís per repartir no és d’estranyar que, per exemple, el mateix any 2015 el flamant rei Felip VI viatgés a l’Aràbia Saudita (sempre a instància del govern espanyol del moment) per tancar la venta de cinc corbetes espanyoles per a l’armada saudita; una flota que, recordem-ho, va mantenir els principals ports del Iemen bloquejats fent impossible que l’ajuda, sobretot els aliments, poguessin arribar a una necessitada població iemenita que estava al límit, provocant la pitjor catàstrofe humanitària del planeta en paraules de l’ONU.
És ben lògic i raonable doncs arribar a pensar que algunes de les armes i dels ginys fabricats a Espanya i que el govern espanyol ha venut a la monarquia saudita s’han pogut utilitzar en la guerra del Iemen, on l’Aràbia Saudita lidera una coalició militar que ha bombardejat indiscriminada i deliberadament a la població civil, inclòs contra hospitals de la Creu Roja i de Metges Sense Fronteres com ha denunciat en vàries ocasions aquesta mateixa ONG internacional. Armes comprades pels saudites però que són “made in Spain” gràcies als bons oficis del monarca i del govern espanyols. Això sí que és treball en equip.
Cal recordar que el què ha fet i fa el govern espanyol és totalment il·legal, perquè la pròpia llei espanyola prohibeix vendre armes a governs que després les poden utilitzar per a la repressió interna dins del seu propi país o bé que puguin violar els Drets Humans i ambdues coses les ha fet i les fa el govern saudita, tan dins del seu propi regne com també en la guerra del veí Iemen.
Però al govern espanyol sembla que saltar-se la seva pròpia llei li és ben igual perquè els negocis són els negocis i segur que li deu interessar comprar el petroli saudita a un bon preu. Sí és que ja se sap: la pela és la pela i en aquest cas la olor del petroli barat és prou forta per camuflar la pudor constant de sang dels morts de la guerra.
Convido a reflexionar fent-nos algunes preguntes que potser son incòmodes: com habitants de l’estat espanyol, considerat democràtic segons els estàndards internacionals (amb tots els defectes i mancances que vulguem però democràtic ja que escollim els nostres representants al Parlament en unes eleccions lliures i transparents i en les que competeixen diferents partits polítics) tenim algun tipus de responsabilitat quan un govern democràtic com el nostre ven armes a una dictadura sanguinària com la de l’Aràbia Saudita, un règim que sabem del cert que reprimeix els seus propis habitants i que pot utilitzar armes fabricades a Espanya contra la població civil en la guerra del Iemen?
Com a ciutadans que escollim regularment els nostres governants en unes eleccions democràtiques, no som també una mica responsables d’aquest entramat d’interessos teixit pel nostre govern, una brutal dictadura, armes, milers de milions d’euros i desenes de milers de morts? Gens ni mica? N’esteu totalment segurs? Sí? Doncs jo, no.
