“Espanya ignorarà les sentències europees i Puigdemont, Comín i Ponsatí no podran tornar a Catalunya”

Aquest mes de juny ha fet només 1 any que va sortir de la presó. Carme Forcadell (Xerta, Baix Ebre, 1955) ha sigut un dels principals noms de l’independentisme en la darrera dècada, tan dins de l’activisme de base com en la política institucional.

Forcadell ha sigut regidora de l’Ajuntament de Sabadell (2003-2007), presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (2012-2015) i diputada al Parlament de Catalunya (2015-2018), on va ser nomenada presidenta de la cambra (2015-2017).

L’octubre del 2019 va ser condemnada pel Tribunal Suprem a 11 anys i mig de presó i d’inhabilitació pels delictes de sedició i de malversació, fins que el 23 juny de l’any passat va ser indultada pel govern espanyol juntament amb els altres presos polítics independentistes.

A què t’has dedicat durant aquest darrer any en llibertat?

Quan vaig sortir de la presó vaig decidir que durant 1 any em dedicaria a fer actes i entrevistes per explicar, no només la meva experiència, sinó la realitat de les presons catalanes, sobretot en el cas de les dones, que és una realitat molt invisibilitzada i oblidada.

I a partir d’ara què vols fer?

Vull dedicar més temps a gaudir dels meus i a descansar, tot i que també treballo amb el pacte per l’amnistia i l’autodeterminació amb el David Fernández, amb l’Associació Casa Macià, que és un projecte de memòria històrica que m’interessa molt, i també en d’altres iniciatives feministes. Però sobretot a partir d’ara vull dedicar més temps a la família i als amics.

Ha fet just 1 any que els presos polítics vau sortir de la presó, com has viscut aquesta experiència?

Sempre he dit que la presó ha enfortit les meves conviccions democràtiques i feministes. Ens van empresonar per fer-nos por i també per canviar les nostres opinions, cosa que és absurda perquè ningú canvia les seves conviccions pel fet d’estar a la presó.

Dius que n’has sortit més feminista…

Sí, perquè m’he adonat que la majoria de noies i de dones que estan preses han sigut víctimes d’un sistema injust; si haguessin nascut en un altre context, quasi segur que no haurien acabat a la presó. La majoria de les dones a la presó, en unes altres circumstàncies, no hi serien.

La presó també és sexista?

Sí, perquè forma part d’una societat que ho és. A la presó hi ha les persones més pobres, desafavorides i desgraciades. La pobresa està feminitzada, té rostre de dona. La majoria de preses han tingut una vida molt dura i han patit contextos socials molt difícils i delinquir ha sigut la seva manera d’escapar-ne, de sobreviure.

Han sigut víctimes d’un sistema injust i masclista

Totalment i, a més de tot això, les presons estan pensades i construïdes per a homes, cosa que encara ho fa més dur. Per tot això m’he tornat més feminista: cal acabar amb la discriminació que patim pel fet de ser dones en tots els àmbits de la societat i la presó n’és un més on cal també fer aquesta lluita per la igualtat.

De tu i de la consellera Bassa se’n va parlar menys perquè éreu dones?

Crec que sí, que els mitjans de comunicació en van parlar menys perquè aquests tenen un biaix masclista pel fet de reflectir una societat que també ho és. També perquè la Dolors i jo estàvem en presons diferents i els companys homes en canvi estaven tots junts en una de sola.

Durant el judici al Tribunal Suprem pensaves que et condemnarien?
Sí, perquè tots sabíem que estàvem allà perquè l’Estat volia fer-nos por, volia escarmentar l’independentisme per aturar-lo. El que no ens esperàvem és que les penes que ens van caure fossin tan dures, tan altes.

Us volien com a caps de turc?

Efectivament. Sabíem que ens havien d’escarmentar fent-nos servir d’exemple per a què els altres es portessin bé, per a què ningú més s’atrevís a fer el què nosaltres vam fer. Pensàvem que ens condemnarien, però jo mai no pensava que em caurien 11 anys i mig de presó per haver permès un debat i una votació en un parlament democràtic on es pot parlar de tot, ja que això no ha passat en cap altre parlament democràtic del món, en cap. Però ja hem vist que pel Tribunal Suprem és molt més important la unitat d’Espanya que la justícia.

Què recordes amb més cruesa de la presó?

Quan sents aquella porta que es tanca darrera teu cada nit, sobretot a Alcalá Meco i Wad-Ras perquè tenien portes feixugues de pany i forrellat i que feien un cop sec i fort al tancar-se. En aquell moment et sents molt indefensa perquè et quedes allà tancada i penses que si durant la nit passa alguna cosa, que et trobis malament o hi hagi un incendi, tu no podràs fer res.

Com encaixaves aquella situació?

Doncs com podia perquè no era fàcil. Em creava una sensació d’angoixa i d’impotència molt grans que feien que a mi em costes dormir i que em despertes vàries vegades durant la nit per comprovar que tot estava bé. No podia dormir tota la nit d’una tirada.

Com vas viure la fi de l’empresonament?

Has de fer un procés d’adaptació quan entres i també quan surts de la presó; evidentment el de sortir és molt més ràpid i fàcil que el d’entrar i, encara que estiguis fora, sempre et queden seqüeles psicològiques. Jo he estat tancada 39 mesos i això et marca molt.

T’ha quedat algun hàbit de la presó?

Sí, coses tan ximples com que al principi em deixava les aixetes de casa obertes, sense tancar, perquè a la presó es tancaven de forma automàtica, o també quedar-me embadalida davant de la nevera de casa sense saber què triar per menjar perquè a la presó no podies triar el què menjaves. Coses simples del dia a dia. També em va costar poder dormir i encara ara dormo malament, tot i que cada cop menys.

Una part de la Carme s’ha quedat a la presó?
No, el què sí que m’he quedat és la memòria i el record de les persones que hi he conegut; sobretot de les vides tan desgraciades de tantes noies que hi vaig conèixer perquè, com he dit, elles són sobretot víctimes d’aquesta societat i em sap molt de greu que no puguem canviar o millorar aquestes vides, donar-los recursos i eines per evitar que acabin a la presó. Penso moltes vegades en aquestes noies i algunes d’elles sé que no les oblidaré mai.

Què en penses de l’indult que vau rebre?

Vull recordar que nosaltres vam sortir amb un indult que és parcial, condicionat i revocable. Fa poc el Suprem ha admès els recursos contra els nostres indults que tots els nostres advocats ens diuen que no tindran cap tipus de recorregut. Però nosaltres ja tenim sempre aquesta espasa de Damocles al cap que no et permet estar mai tranquil·la al 100% perquè sempre estem vivint sota la consigna de: «Porteu-vos bé, recordeu que us estem vigilant». Vivim sota una amenaça continua, amb una repressió per part de l’Estat que no s’acaba mai.

El Tribunal Suprem els revocarà?

Vull creure que aquests recursos presentats contra els nostres indults no tenen cap recorregut, com diuen els nostres advocats, i que mantenen aquesta amenaça latent per fer-nos por. Ara bé, com que això és una decisió política, si hi hagués un nou govern a Espanya de la mà del PP i VOX, es podrien revocar aquests indults?

I tu què contestes?

No ho sé. Això no ha passat mai, però una decisió política pot ser revocada per una altra decisió política. Per tant, qui sap…

Parlem de l’Assemblea: vaig llegir que la consideres com una filla

Sí, i tant. Sempre he dit que estic convençuda que em van condemnar a la presó més per haver sigut presidenta de l’ANC i per la meva trajectòria independentista que per ser presidenta del Parlament. No em van perdonar que l’Assemblea, juntament amb Òmnium, hem sigut els que hem canalitzat i articulat el moviment independentista als carrers els últims 10 anys. Per això també el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart van acabar a la presó.

Com valores la nova etapa de l’ANC presidida per Dolors Feliu?
La vaig felicitar per la seva victòria a les eleccions i li vaig desitjar molta sort i molts encerts. Ella acaba tot just de començar i espero que li vagi molt bé perquè la Dolors és una persona molt capaç i molt treballadora.

Què hauria de fer ara l’Assemblea?

Seguir amb el camí de la mobilització social i iniciar el de la desobediència civil. L’ANC va néixer com a instrument per pressionar el govern i els partits polítics independentistes per fer passos cap a la independència i això ha de continuar fent-se. També crec que s’han de començar a realitzar actes de desobediència civil.

Massius e indefinits en el temps?

Depèn. Això ho han de definir des de l’Assemblea. La desobediència civil és una important eina política que ha funcionat al llarg de la Història. S’haurien de començar a fer actes de desobediència massius que fossin compartits per tothom perquè, quants més siguem, més difícil serà de reprimir. La força de la desobediència civil serà més gran quanta més gent hi participi. Això s’hauria de fer de forma puntual i gradual. És un camí que s’ha d’iniciar: actes de desobediència política i econòmica.

Econòmica, com?

Doncs per exemple fent objecció fiscal. Crec que hem d’anar per aquí perquè el tema econòmic li toca la butxaca a l’Estat i li fa mal, a part que és un escàndol l’espoli fiscal i econòmic que pateix cada any Catalunya i una vergonya el retorn que ens fa l’Estat espanyol en inversions, que fa dècades que són intencionadament deficitàries. Per això crec que una desobediència també econòmica els faria més mal que una que només fos política.

Ho hauria d’impulsar l’ANC, Òmnium o el govern català?
S’ha de demanar des de la societat civil que el govern impulsi aquesta desobediència perquè, quanta més gent fomenti aquests actes de desobediència, millor. D’entrada els qui han de liderar i començar aquesta demanda és la societat civil, perquè sempre va per davant del govern, com va passar el 2012 i el 2017.


Crear incentius a través de la desobediència civil massiva per a què el govern espanyol negociï?

Per a què s’assegui a negociar o faci alguna cosa perquè, fins ara, el govern espanyol no ha tingut cap incentiu per moure’s i l’única resposta que ha donat a les demandes pacífiques del moviment independentista és la repressió.

Com valores l’actual estratègia independentista del govern?
Penso que ningú del govern confia en la taula de diàleg però pensen que mantenir-la és tenir la bandera del diàleg al nostre costat, en el bàndol de l’independentisme i això és important.

Encara que no porti enlloc?

No tinc cap confiança en la taula de diàleg perquè l’experiència ens diu que el govern espanyol no té cap intenció de negociar i que, quan ha arribat a algun acord, sempre els ha incomplert. Però és important que siguem nosaltres els que tinguem la bandera del diàleg i els que, malgrat la poca o nul·la confiança amb el govern espanyol, sempre estiguem disposats a seure i dialogar-hi, que sempre tinguem una actitud oberta a dialogar. Això crec que és important que es vegi a l’estranger, a nivell internacional, i també per arribar a convèncer a la gent no independentista que hi ha a Catalunya. Crec que per això el govern català manté la taula de diàleg.

L’amnistia que es demana: ni està, ni se l’espera?

No ho sé, però sí que és molt difícil. L’amnistia és l’única mesura que pot aturar la repressió, perquè els indults són un pedaç i una solució individual que no solucionen el problema de fons: els més de 800 encausats, els exiliats, etcètera. El final de la repressió és l’amnistia.

I com es pot aconseguir?

El govern espanyol ha de tenir algun incentiu per concedir-la i, de moment, aquest no hi és. És impossible que la concedeixin? Bé, jo sempre dic que un any abans dels nostres indults el president Sánchez va dir que nosaltres compliríem les condemnes íntegrament i al cap d’un any érem al carrer. Per tant, és un tema d’interessos i de voluntat política, que s’ha de provocar que passi.

Quines lliçons podem aprendre de l’octubre del 2017?

Crec que nosaltres, i m’hi incloc, vam sobrevalorar el rol de la Unió Europea perquè vam fer una anàlisis equivocada de la situació; si la UE no va moure a penes un dit en la crisi dels refugiats, per què havia d’ajudar-nos a nosaltres?

No us ho vau preguntar això…

El 2017 no. Jo vaig pensar que la UE actuaria quan veiés les imatges de les violentes càrregues policials de l’1-O contra ciutadans que intentaven votar pacíficament, però no va fer res. Tampoc pensava que aquell dia l’Estat espanyol s’atrevís a utilitzar la violència de forma tan explícita i sense cap vergonya. Jo creia que no s’atrevirien i que la gent hauria pogut votar tranquil·lament, com va passar en la consulta del 9-N del 2014, però no va ser així. Això no ho vam saber calibrar adequadament.

Què més no vau saber calcular correctament?

Vam sobrevalorar les nostres pròpies capacitats, sobretot després de l’1-O que va ser un èxit extraordinari perquè, malgrat la violència policia, la gent va protegir les escoles pacíficament durant aquell cap de setmana i va poder votar massivament. L’1-O ha sigut el moviment de desobediència civil més important que hi ha hagut a Europa en les últimes dècades i és precisament aquest èxit el que ha desencadenat la repressió de l’Estat que avui encara patim.

No era ingenu pensar que l’Estat no utilitzaria la violència?

Potser sí que vam pecar d’ingenus, no et dic que no. Però nosaltres teníem com a precedent la consulta del 2014 on es va deixar votar a la gent i després judicialment ho van anul·lar tot. Pensàvem que l’1-O passaria el mateix.

Però els «piolins» no estaven al port de Barcelona per fer un pícnic…

Nosaltres enteníem que la Policia Nacional i la Guardia Civil hi eren per buscar les urnes i les paperetes i, si les trobaven, desactivar així el referèndum. No vam pensar que tota aquella policia era allà per reprimir amb violència els votants el dia del referèndum sinó per trobar i desmantellar la infraestructura que el faria possible.

Com creies que actuaria la policia espanyola?

Pensava que es posarien al davant de la gent per intimidar, però no que carregarien de forma violenta i oberta com van fer i davant de les càmeres dels mitjans de comunicació que van fer que aquelles imatges de violència donessin la volta al món. Nosaltres pensàvem que l’Estat espanyol no arribaria fins aquest punt perquè no es podia permetre donar aquella imatge a nivell internacional, però ens vam equivocar. Ara sabem que sí que s’ho pot permetre perquè la imatge i la reputació internacionals d’Espanya o la democràcia no els importen gens quan han de defensar la seva integritat territorial.

Es va equivocar el president Puigdemont fent la DUI?
Crec que el president i el govern sempre van fer el què creien que havien de fer. No criticaré mai el què va fer el govern perquè jo era al Parlament i no conec les circumstàncies concretes i també perquè estic convençuda que el govern va prendre les decisions amb la informació que tenien en cada moment i pensant que eren el millor pel país.

Era necessari que Puigdemont deixés la presidència de Junts per centrar-se en el Consell per la República?
Penso que ell es vol centrar en l’àmbit exterior perquè és molt conegut a nivell internacional i ha obtingut victòries judicials a Europa que li han donat molta força i visibilitat. Que el president Puigdemont vulgui reforçar la internacionalització del conflicte català a través del Consell em sembla molt positiu perquè pot ajudar a la causa de la independència.

Quin rol ha de tenir el Consell per la República?

El Consell reforçarà el lideratge del president Puigdemont en l’àmbit internacional i això també ajudarà a la visibilització de la causa independentista a l’estranger, cosa que veig molt positiva i necessària.

Parlaves de la justícia europea; fins ara ha donat la raó a Puigdemont

Les seves victòries judicials a Europa han sigut molt importants perquè han demostrat davant dels ulls del món que la justícia espanyola té molt poc de justícia i molt d’espanyola i també han demostrat que el president Puigdemont té un lideratge indiscutible.

Les sentències europees seran favorables a la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí?

Crec que els seran favorables i els donaran la raó. Una altra cosa diferent és que després Espanya ho respecti i que ells puguin tornar a Catalunya. Sobre això tinc molts dubtes.

Per què?
Recordo que la justícia europea va reconèixer a l’Oriol Junqueras el seu dret a ser eurodiputat però l’Estat espanyol va ignorar aquella resolució i ell va seguir a la presó sense poder ser diputat al Parlament Europeu tot i haver estat elegit com a tal en les últimes eleccions europees.

La justícia espanyola no farà cas a les sentències europees doncs

Jo crec que no. Em sap greu dir-ho, però les experiències que tenim en aquest sentit em porten a pensar que Espanya senzillament ignorarà les sentències que vinguin d’Europa i per tant Puigdemont, Comín i Ponsatí no podran tornar a Catalunya. Tan de bo m’equivoqui i no ho sé segur, però jo personalment ho veig molt difícil.

N’hi ha que tornen a dir que Espanya no es pot permetre aquesta imatge internacional…

No compro aquest argument perquè la justícia espanyola ha ignorat sistemàticament les resolucions dels tribunals europeus, els dictàmens de Nacions Unides i les recomanacions d’ONGs de gran prestigi com Amnistia Internacional que demanaven repetidament l’alliberament dels presos polítics independentistes. Ara sabem, perquè ho hem vist, que l’Estat és capaç de tot per defensar la integritat territorial d’Espanya, que està per sobre de la democràcia i de la justícia.

A més de la repressió, també hi ha les lluites entre els partits independentistes

Hi han sigut sempre i venen de molt abans de l’octubre del 2017. De fet l’Assemblea va néixer precisament per això: per pressionar cap a la cerca de la unitat a uns partits polítics independentistes que no es posaven d’acord. Les diferències i discrepàncies sempre hi han sigut, però quan tens un objectiu comú, com en la consulta del 9-N del 2014 o el referèndum de l’1-O del 2017, aquestes desapareixen o queden camuflades i això és el que hem de tornar a buscar: un objectiu comú superior a totes aquestes diferències de partits.

Com s’ha de fer això?

Penso que ha de ser la societat civil, a través d’eines com l’ANC, Òmnium i altres, la que estiri i pressioni des de baix als partits polítics, com va passar el 2012 o el 2017.

Molts independentistes se senten defraudats i decebuts
Puc entendre que hi hagi decepció i fins i tot malestar dins del moviment independentista perquè, quan ho has tingut tan a tocar com ho vam tenir l’octubre del 2017, si mires la situació actual, ara tot ens sembla poc.

Què els dius?

Que és important mirar-se les coses amb una certa perspectiva històrica perquè, quan ho fas, te n’adones que en 12 anys a Catalunya s’ha passat d’una majoria social autonomista i que va sortir al carrer el juliol del 2010 en defensa d’un Estatut, a una majoria independentista que ja no vol cap Estatut sinó la creació d’una República catalana independent. Aquest canvi ha sigut bestial perquè només ha passat en 10 anys, que en termes polítics i històrics no són res.

Ens cal una mica de distància per valorar què ha sigut el Procés

Sí. És que, si ho mires objectivament, avui tenim més càrrecs electes: diputats, senadors, alcaldes i regidors que són independentistes que mai i també hem tingut més vots independentistes que mai i tot això malgrat la repressió constant de l’Estat. L’independentisme segueix avançant; de fet per això ens reprimeixen, perquè si no avancéssim no ens reprimirien.

Per això la repressió no s’atura?

Exacte, perquè nosaltres tampoc ens aturem. I per això també hem de tenir un cert orgull per tot allò que hem fet i hem aconseguit amb tant poc temps, perquè sempre hem tingut l’Estat espanyol en contra. Un Estat que ha utilitzat i utilitzarà tot el que té a mà per acabar amb l’independentisme català, des de l’espionatge a les cloaques de l’Estat, com ja hem vist. Mira, a mi m’agrada posar un símil per explicar la situació actual de l’independentisme.

Quin?

Nosaltres estem ascendint l’Everest: no hem fet el cim encara, ho vam intentar un cop el 2017 i no ens en vam sortir, però tampoc hem tornat a casa, sinó que estem al camp base esperant que les condicions siguin millors per intentar tornar a fer el cim, perquè segur que ho tornarem a intentar. Per això hem de tenir esperança, tot i que puc entendre que ara molta gent se senti decebuda i desorientada perquè vam estar a punt de fer el cim, ens va faltar poc.

No creus que l’independentisme estigui adormit…

No, no estem adormits com diuen alguns, sinó més aviat en un estat latent i, quan sigui el moment, quan les condicions siguin millors com deia abans, la gent tornarà a sortir al carrer i a mobilitzar-se, perquè la gent sempre hi ha sigut quan ha fet falta.

Com veus el futur?
Jo sempre soc optimista i positiva, i la meva experiència a la presó encara m’hi ha tornat més. Sempre dic que no conec a ningú que era independentista i que hagi deixat de ser-ho, però al revés sí; perquè la independència és un mitjà per aconseguir un país més lliure, més just i igualitari per a tothom, per a què la gent visqui millor i pugui lliure i democràticament decidir el seu futur, cosa que ara no podem. El que ens falta ara és establir aquest objectiu superior comú, trobar aquesta «xispa» que ens torni a unir i a mobilitzar i que arribarà segur.

Deixa una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com