Escocesos, quina enveja que em feu!

El passat 6 de maig es van celebrar eleccions a Escòcia. Uns comicis en els quals el partit dels independentistes (SNP, en les seves sigles en anglès), liderat per la primera ministra escocesa Nikola Surgeaon, es va quedar a un escó d’obtenir la majoria absoluta al parlament d’Edimburg.

Però és un resultat que li dona prou força (política, social i quasi moral), a l’hora de demanar una nova convocatòria per fer un referèndum d’independència d’Escòcia (el primer va ser el 2014), demanda a la qual el govern britànic ja s’hi ha negat.

La voluntat del govern independentista escocès de fer un segon referèndum es deu al perjudici greu que consideren que els ha provocat el Brexit (la sortida del Regne Unit de la Unió Europea), ja que Escòcia hi va votar en contra per majoria absoluta i per tant la seva població va manifestar que volia mantenir-se dins de la UE, però el Brexit els n’ha tret.

El primer ministre britànic Boris Johnson ja ha dit que no autoritzarà una nova consulta, a diferència del què va fer el seu predecessor David Cameron, perquè considera que ara hi ha qüestions sobre la taula més urgents i importants per atendre: acabar amb la pandèmia del coronavirus, impulsar la recuperació econòmica post-covid i gestionar el Brexit amb els menors costos possibles pel Regne Unit.

Davant la negativa de Londres a la nova demanda d’Edimburg, sembla que el conflicte judicial estarà servit ja que, si el govern britànic es nega a pactar un referèndum acordat amb el govern d’Escòcia, com va fer el 2014, aquest té un pla B: aprovar una llei de referèndum d’independència al parlament escocès i llavors dur-la al Tribunal Suprem del Regne Unit per a què doni el seu veredicte sobre la seva legalitat o no. Una qüestió territorial i política convertida en assumpte judicial, no us sona?

Passi el què passi, el proper mes de setembre ja farà 7 anys (el 18 de setembre de 2014) que els escocesos majors de 16 anys van poder votar en un referèndum per decidir si volien que Escòcia fos o no un estat independent del Regne Unit. Va guanyar el no, per molt poc.

És cert que no podem comparar al cent per cent el cas escocès amb el cas de Catalunya perquè hi ha diferències importants; sense anar més lluny, el parlament d’Escòcia va decidir lliurement unir-se amb Anglaterra el 1707, mentre que en el cas català el llavors Principat de Catalunya va quedar sotmès a Felip V després de la derrota militar del 1714 en la Guerra de Successió.

Encara va ser més diferent l’actitud que va tenir el govern britànic de David Cameron, que va permetre el referèndum escocès, comparada amb la dels governs espanyol, tan de Mariano Rajoy abans com ara de Pedro Sánchez. Suposo que, en part, es deu a la diferència en l’experiència, la cultura i la maduresa democràtiques d’un país que té uns 300 anys de democràcia (amb tots els seus defectes i mancances) comparat amb un altre com Espanya que en té poc més de 40 i amb el dubtós honor de ser l’únic país d’Europa occidental on el feixisme, no només no va ser mai derrotat perquè va guanyar una guerra civil, sinó que va governar amb total impunitat durant quatre dècades.

Potser és per aquest fet històric incontestable que, tot i els cants de sirena de l’acord de govern que ERC i Junts van presentar el dilluns passat, crec que l’Estat espanyol no s’asseurà mai amb el govern català per negociar un referèndum pactat sobre la independència de Catalunya.

El govern espanyol ha reiterat sempre que la Generalitat no té la competència per convocar referèndums, exclusiva de l’Estat segons marca la Constitució. Fer-lo seria per tant il·legal ja que trencaria el marc legal vigent, cimentat sobre la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

Però si mirem com s’han gestat històricament les independències de la majoria dels estats actuals veurem que gairebé sempre ha calgut trencar un marc legal que llavors estava vigent i és que la legalitat és també un concepte històric.

Alguns exemples: quan el 4 de juliol de 1776 uns colons d’origen anglès van decidir unilateralment a Filadèlfia proclamar la seva independència del Regne Unit formant el que després seria els Estats Units d’Amèrica, no estaven trencant el marc legal britànic llavors vigent? Sí.

Les colònies franceses i angleses a l’Àfrica no van trencar també la legalitat vigent per esdevenir estats independents sobretot en la descolonització de les dècades de 1960 i 1970? També.

No van fer el mateix anteriorment les colònies espanyoles de l’Amèrica llatina que es convertirien en estats independents com Colòmbia, Mèxic, Argentina, Veneçuela o Cuba al segle XIX? I tant que sí.

Fins i tot Gandhi que, amb el seu moviment pacifista va portar a la independència de l’Índia de l’imperi britànic, no va fer el mateix? Rotundament sí.

Tots ells són processos d’independència originats a partir de i gràcies al trencament del marc legal vigent en aquell moment i en cada cas. Com se sol dir: per fer una truita, abans cal trencar els ous.

Des de determinats cercles de Madrid també s’ha escoltat l’argument que diu que, si algun dia hi ha d’haver un referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya, no han de votar només els catalans sinó tots els espanyols perquè a ells també els afecta la decisió que en surti.

Però la pràctica jurídica internacional estableix que els qui participen en un referèndum d’autodeterminació són només els ciutadans de la regió que es vol independitzar i no tots els ciutadans de l’Estat al qual pertany fins aquell moment la regió que es planteja separar-se’n.

Així ha sigut també històricament: en els dos referèndums del Quebec, el 1980 i el 1995, només van votar els quebequesos i no tots els canadencs; en el celebrat a Montenegro el 2006 per separar-se de Sèrbia només els montenegrins van votar i a Escòcia el 2014 només ho van fer els escocesos i no pas tots els britànics.

Per rebatre l’argument usat per Madrid també podem plantejar un paral·lelisme: imaginem que el govern espanyol decideix celebrar un referèndum per decidir si marxar o no de la Unió Europea (com van fer els britànics) i que llavors la UE exigeix al govern d’Espanya que aquesta decisió l’han de prendre en un referèndum no només els ciutadans espanyols sinó tots els europeus (cosa que Brussel·les mai va demanar al Regne Unit).

Posaria la mà el foc sense por a cremar-me que el govern espanyol s’hi oposaria immediatament i que respondria que aquesta decisió només l’han de prendre ells, els espanyols i prou. Doncs bé, és exactament la mateixa lògica en el cas de la demanda del dret d’autodeterminació per a Catalunya.

En el cas català, l’octubre de 2017 es va produir l’anomenat «xoc de trens» (ara es diu «embat democràtic» però en el fons és el mateix) que és la contraposició entre la legalitat: l’Estat de Dret, la Constitució espanyola, la Llei, i la legitimitat: el principi democràtic, el dret a decidir, votar en unes urnes.

Manta vegades ha passat en política que allò que és legal no sempre és legítim (les lleis de Nüremberg de l’Alemanya nazi, l’apartheid a Sud-àfrica o la segregació racial als Estats Units) i que allò que és legítim no sempre és legal (la desobediència civil de Gandhi a l’Índia o el dret d’autodeterminació de Catalunya).

En el cas català si hi ha una llei (la Constitució espanyola) que diu que la democràcia (fer un referèndum) és il·legal, llavors podem concloure que aquesta llei és antidemocràtica.

Davant de les reiterades negatives de Madrid a acceptar un referèndum (les ments dels homes són com els paracaigudes: només funcionen quan s’obren) el nou govern català que ara es formarà ha decidit com estratègia independentista (una de francament brillant i innovadora) fer un «embat democràtic a l’Estat» en forma d’un «referèndum pactat amb el govern espanyol». Si escolteu bé un moment, sentireu com riuen des de Madrid, aplaudint amb les orelles.

«Referèndum pactat», llegeixo una i altra vegada en l’acord de govern publicat el passat dilluns; com a Escòcia, penso. Però la realitat et fot una hòstia amb la mà oberta quan comproves que ni Pere Aragonès és Nikola Sturgeon, ni Catalunya és Escòcia i sobretot, el més trist i dolorós, que el govern d’Espanya no és ni serà mai com el del Regne Unit.

M’agradaria que Escòcia fos un estat independent, també perquè això podria marcar un precedent molt important per a l’èxit del cas català. Però per a mi els escocesos ja han guanyat perquè, a diferència del nostre, el seu govern central els va deixar votar sobre la independència. Sense porres ni cops, ni multes, ni judicis, ni presons, sinó fent una cosa tan simple, pacífica i democràtica com és ficar una papereta dins d’una urna, a favor del no i del sí. Poder votar. Escocesos, quina enveja que em feu!

Deixa una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com