Marcel Vivet i Regalón (Badalona, 1994), militant de la CUP i activista polític i social independentista, és també una de les persones més conegudes de l’independentisme català de base per haver sigut víctima de la repressió i haver defensat des del primer dia la seva innocència.
El passat mes de juny l’Audiència de Barcelona el va condemnar a 5 anys de presó per desordres públics i agressió a un agent dels Mossos d’Esquadra durant una manifestació contra Jusapol, el sindicat de la Policia Nacional i la Guardia Civil, que es va fer al centre de Barcelona el setembre de 2018. Però ell sempre s’ha declarat innocent i considera que se l’ha condemnat sense proves (per exemple, no hi ha imatges que acreditin la versió de la policia) i pel fet de ser independentista.
Mentre està a a l’espera de la resolució d’un recurs que ha presentat davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en Marcel segueix el seu activisme denunciant la repressió policial i defensant la lluita pacífica pels drets socials i nacionals de Catalunya fins aconseguir la independència.
El teu cas judicial s’ha convertit en mediàtic
Sí, ha esdevingut una mica el paradigma d’aquesta repressió massiva contra la gent del poble perquè el meu cas pot arribar a passar-li a qualsevol persona.
Com va començar tot?
Vaig anar a una «mani» antifeixista contra el sindicat de policia Jusapol a Barcelona el setembre de 2018, en la qual vaig patir la repressió violenta i directa dels Mossos d’Esquadra i, passats uns mesos en els quals també em van espiar i investigar, finalment em van detenir. Mesos després em jutgen, en un procés que és totalment esperpèntic perquè està ple d’errors i d’irregularitats, fins que el juny passat m’acaben condemnant sense cap prova a gairebé la pena màxima que em demanaven: 5 anys de presó.
Què és el que més t’ha grinyolat o sorprès del teu cas?
No m’ha sorprès res desgraciadament perquè ja era conscient que tan els Mossos, com la Generalitat, com l’Estat espanyol són institucions que estan podrides. Ja sabia que són institucions totalment fosques i que fan servir les eines que calgui per aconseguir els seus objectius a l’hora de mantenir el «status quo» i els privilegis i els beneficis de les elits que les dirigeixen. Això ja ho hem vist molts cops en altres protestes: en desnonaments, en vagues generals… els cossos policials actuen amb total impunitat. Ja sabem de quin peu calcen.
El govern va dir que es revisaria amb lupa cada actuació policial
La Generalitat ja pot anar dient que farà el què pugui per revisar l’acusació en contra meva i que ara revisaran més els casos per evitar polèmiques en les intervencions de la policia. Tot això són només paraules.
La Generalitat diu que els Mossos estan sempre en la diana
No hi estic gens d’acord. Penso que no es posa prou atenció, i la Generalitat d’això no en vol parlar, en l’existència de grups organitzats espanyolistes i d’extrema dreta que hi ha dins del cos dels Mossos d’Esquadra. Són grups que tenen molt de poder perquè són pràcticament qui governa aquest cos i qui decideix com s’actua, i la Generalitat els deixa fer.
Sembles molt segur del que dius
És que ho sé perquè ho he vist i ho he patit en manifestacions on he anat. Aquests casos que diu la Generalitat simplement no existirien si no hi hagués autèntics especialistes d’extrema dreta dins dels Mossos per perseguir activistes d’esquerres que es manifesten als carrers.
Creus que la policia fa això?
No ho crec, ho sé. Si la policia no dediqués una gran quantitat de diners i de temps a investigar activistes, a identificar-los per fer-ne fitxes il·legals, a perseguir-los per escapçar els moviments de protesta, en comptes de garantir la seguretat dels ciutadans, que hauria de ser el seu principal objectiu, ja no es produirien aquestes actuacions polèmiques de la policia en determinades manifestacions.
Ho fa seguint ordres de la Conselleria d’Interior?
No li atribueixo ni aquest mèrit perquè sé que en aquesta Conselleria hi posen la persona més curta possible per tal que sigui l’ase dels cops que justifiqui la violència en les actuacions policials sense evitar-ho ni canviar res.
Per què hi volen una persona així?
Suposo que perquè no se senti malament davant de les actuacions brutals i inhumanes que fa la policia que està a càrrec seu. La Conselleria deixa que aquesta actuï amb total llibertat i impunitat i, per la seva banda, les clavegueres de l’Estat animen els cossos policials a actuar contra els activistes que defensen els drets socials i nacionals.
En el seu dia els Mossos es van nodrir de Guàrdia Civils i Policies Nacionals reciclats
No només això, que és un fet ja conegut i del qual se n’ha parlat durant molt de temps, sinó que en els Mossos d’Esquadra, especialment dins de la BRIMO, hi ha molts agents amb una predisposició ideològica per actuar violentament contra activistes d’esquerres i estan totalment encantats de fer-ho.
Vols dir que ja els agrada?
Absolutament. I tenen tot el poder a favor seu per fer-ho: tenen armes, tenen una formació específica sobre com han d’exercir la violència i tenen el monopoli de la violència considerada legítima en la societat que els permet actuar amb total impunitat. Per tant, els cossos policials són el lloc perfecte per a una persona que odii els activistes d’esquerres perquè pot fer xarxa amb els seus companys d’extrema dreta per perseguir-nos, cobra un molt bon sou i, a més, els condecoren per fer la seva feina. Els premien per fer la feina bruta als polítics que manen a la Generalitat.
Què caldria fer per canviar-ho?
Tot el Parlament en ple hauria d’estar d’acord en legislar per tenir una policia molt més transparent. Caldria acordar la creació d’uns mecanismes i aprovar uns protocols per fiscalitzar i controlar els cossos policials per evitar els abusos i les males praxis que contínuament es produeixen. Fer lleis i crear comissions per evitar la impunitat policial. Això és tasca del Parlament.
No ho fa?
No, en absolut. I és molt important que es faci si volem una policia més transparent, democràtica i que no tingui la impunitat que té ara. S’han de posar límits en aquesta colla de bèsties als quals paguem un sou per a què arruïnin la vida al poble mentre ells defensen els interessos de les elits polítiques i econòmiques d’aquest país.
Amb la policia que descrius, es pot aconseguir la independència?
S’han de posar límits a les actuacions dels Mossos i tenir mecanismes per depurar, controlar i fiscalitzar molt millor els cossos policials perquè, sinó, serà molt difícil avançar cap a la independència, ja que estan escapçant als activistes per evitar qualsevol protesta. Volen a la gent callada i obedient.
Tu ni has callat ni has obeït, com estàs vivint el teu procés judicial?
Estic animat i amb ganes de seguir lluitant i denunciant la injustícia del meu cas, com també donar veu en d’altres on també s’han produït irregularitats. Em preocupen els molts possibles casos que poden venir després del meu perquè la gent és molt jova i no està preparada per fer front a la repressió, perquè no té una xarxa de suport tan gran i forta com la meva i ho poden passar molt malament durant tot el procés judicial. En aquest sentit, hem de buscar no una defensa individual sinó col·lectiva i per això faig tanta difusió i vaig a tants actes com puc.
Estàs condemnat a 5 anys de presó
Sí, però hem recorregut la sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i ara veurem com i quan es resolt. Fins que això no passi, i tardarà el seu temps, de moment soc lliure. Si la sentència del TSJC també fos condemnatòria, llavors recorreríem davant del Tribunal Suprem.
Si aquest també ratifiqués la teva condemna, què faries?
Molta gent m’ho pregunta, però són coses que no m’he plantejat perquè encara no toca fer-ho ja que poden passar anys fins arribar a aquest punt, si és que s’hi arriba, i poden passar moltes coses mentrestant.
No hi penses?
No, a més que ara ja tinc prou feina centrant-me en seguir treballant per aconseguir la meva absolució, en difondre la injustícia comesa en el meu cas i en tants d’altres i en reclamar la amnistia per a tantes altres sentències injustes com la meva per tal de posar fi a la repressió contra l’activisme independentista.
Parlem més de política: per què els partits independentistes estan tan dividits?
Per vàries raons: la lluita pel poder de tota la vida, mantenir la poltrona i els elevats sous de molta gent a qui s’ha de col·locar, mantenir també els privilegis, etcètera. És miserable veure com ara els partits independentistes es barallen per gestionar les molles de l’autonomia, que cada cop són menys. També hi ha una evident manca de lideratge, ja que l’octubre del 2017 l’Estat espanyol ho va fer molt bé a l’escapçar el moviment independentista enviant els seus líders a la presó o forçant-los a exiliar-se.
Veus la figura de Puigdemont com a líder?
Hi ha un cert consens en considerar-lo encara el president legítim, però el problema és que Puigdemont no ha deixat de formar part del seu partit i ha entrat en aquest joc de seguir liderant el partit mentre també vol abanderar un govern a l’exili. Per a mi fer això és fer tacticisme de mirada curta, un fet que passa en quasi tots els partits polítics per desgràcia.
Com es pot superar aquesta miopia?
No tinc una fórmula màgica. Sí que tinc molt clar que hem de seguir fent xarxa des de baix, des de la base, en cada barri i en cada ciutat, des de la societat civil organitzada. S’ha d’animar i mobilitzar el teixit social i polític de base, que està per sobre de les divisions dels partits, per fer un segon embat contra l’Estat espanyol i que esperem que sigui ja el definitiu.
Un segon embat significa un nou referèndum d’autodeterminació?
Estic convençut que, tard o d’hora, tornarem a votar en un altre referèndum com sigui. Si més no, un referèndum la legalitat del qual sigui realment reconeguda pels nostres propis governants independentistes i no com van fer amb el de l’1 d’octubre.
Per què ho dius?
Perquè si suspenen el resultat del referèndum vol dir que ni els nostres propis representants del govern en reconeixen la seva legitimitat, que el poble que va anar a votar trencant-se literalment la cara sí que reconeix. Per això després Puigdemont va admetre que va ser un error haver suspès la DUI l’octubre del 2017.
Què hauria passat si hagués demanat a la gent defensar la República?
No ho sabrem mai, però probablement haguéssim demostrat i avançat més enllà de la situació en la que estem avui. Crec que hem de tornar a arribar a aquest punt, recordant els errors que es van fer el 2017 per no repetir-los i tenint en compte que, si volem ser un país independent, hem d’aprendre de com ho han fet d’altres països que ja ho són.
Hi ha independentistes que diuen que no cal fer un segon referèndum perquè ja se’n va fer un i es va guanyar…
Entenc perfectament aquest argument i és totalment comprensible. Ara bé, crec que no és un argument compartit per la majoria d’independentistes i que no té sentit quedar-nos estancats en el passat perquè no ens fa avançar cap al nostre objectiu. Hem d’aprendre dels errors del passat per precisament tornar-ho a fer encara millor. Aquest és el camí a seguir.
Alguns dels nostres representants han anat a la presó i a l’exili; ha servit d’alguna cosa?
Si ha tingut alguna utilitat ha sigut la d’internacionalitzar el conflicte polític que es viu a Catalunya i també fer evident que la mal anomenada democràcia espanyola no és homologable a les democràcies de l’Europa occidental actual. Ha ajudat a no normalitzar la situació d’opressió nacional de l’Estat espanyol contra Catalunya.
El govern espanyol va indultar els presos polítics
Ha sigut un rentat de cara de l’Estat cap a l’exterior perquè ja saben que les sentències de la justícia europea que arribaran no els seran gens favorables. Però aquest rentat també va passar a Catalunya.
Què vols dir?
Els indults es van vendre des del govern català, sobretot des d’Esquerra, com una victòria de l’independentisme quan no és més que una jugada del govern espanyol per rentar-se la cara i també per obtenir el suport d’Esquerra per a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, com estem veient. Ens hauríem d’adonar que estem fent passos enrere vers la independència i que el govern català ha de canviar d’estratègia i adoptar una posició molt més combativa i d’enfrontament vers l’Estat.
Com ara?
Si l’Estat espanyol està perseguint judicialment el president legítim de Catalunya i nosaltres volem dialogar amb l’Estat, cal primer establir unes condicions prèvies: que es deixi de perseguir als nostres líders i que s’aturi la repressió contra l’independentisme. Si no fem això, no estem negociant, sinó que realment ho estem venent tot.
És possible una amnistia?
L’única manera d’obtenir-la seria fent una pressió molt gran des dels carrers, a través d’una mobilització ciutadana organitzada, massiva i duradora, i que també fos recolzada des dels partits independentistes i el govern català. Només així, posant contra les cordes l’Estat espanyol, la podríem aconseguir, perquè l’amnistia no ens la donaran mai a través d’una suposada taula de diàleg.
Per què dius suposada?
Perquè realment no ho és ja que en una taula de diàleg els dos interlocutors hi van amb les mateixes condicions i sense vetar prèviament ni temes ni interlocutors i aquest no és el cas. Actualment el què tenim és una subhasta on es mercadeja amb els drets socials i nacionals de Catalunya. No té cap sentit.
Posar l’Estat contra les cordes, què vol dir exactament?
Fer pressió contra l’Estat a través de mètodes pacífics com: la desobediència civil, tallar vies de comunicació, la desobediència fiscal i una mobilització massiva i permanent als carrers. És una lluita des de la base, de totes les maneres, en tots els fronts i en tots els llocs fins que la situació sigui insostenible per a l’Estat espanyol i el forcem a seure per negociar, perquè no podem seguir normalitzant ni l’ocupació ni la repressió constant de l’Estat.
Aquesta desobediència exclou l’ús de la violència?
Primer hauríem d’aprofundir en el significat i l’abast de conceptes com desobediència i violència perquè, per exemple, la judicatura espanyola ha usat una definició de violència intencionadament molt àmplia per incloure formes de protesta que són pacífiques i que venen de la desobediència civil. Cal saber molt bé quin significat tenen les paraules perquè alguns les estiren interessadament com si fossin xiclets.
Per això et repeteixo la pregunta…
A mi no em trobaran mai criminalitzant ni posant-me en contra de cap manifestant, sigui quina sigui la seva forma de lluita, si reclama i defensa els drets socials i nacionals de Catalunya. Puc discutir o criticar la seva tàctica o la seva estratègia, però no el criminalitzaré mai.
I si fa servir la violència?
Els crims que cometen els governants de l’Estat espanyol i la seva aristocràcia i la seva burgesia són sempre més violents i més sanguinaris que qualsevol acció de protesta que pugui fer mai un manifestant.
Sembla que estiguis justificant l’ús de la violència…
No. Jo defenso l’aplicació del dret de legítima defensa davant d’una agressió o atac previs. Per això també cal pensar en qui provoca primer la violència, perquè mai l’hem provocat nosaltres. La violència sempre ve provocada des del sistema, des de l’estat opressor, que no la reconeix mai com a tal, i la reacció de la gent del carrer a aquesta violència sistèmica i estructural de l’estat és el dret que tenen a defensar-se d’ella, perquè no poden fer res més. Jo no justifico mai la violència perquè aquesta sempre porta dolor i sempre és dolenta i fa mal. Per això la nostra línia d’acció ha de ser la desobediència civil massiva i persistent en el temps, com també defensa en Jordi Cuixart.
Per a què hauria de servir la majoria independentista del 52% que hi ha per primer cop al Parlament?
En teoria, per avançar realment cap a la independència, cosa que ara no està passant i per la qual se li hauria de preguntar a Esquerra, el principal partit del govern. També tinc clar que actualment no hi ha les condicions necessàries per fer la independència, això és evident, però precisament el què s’hauria de fer ara és avançar per poder crear-les.
El Consell per la República va en aquest sentit?
És una iniciativa amb bona voluntat i que té bastant de sentit en el camí cap a la independència. El problema és que Esquerra ho vegi com una eina partidista només de Junts i del president Puigdemont i que per això la vulgui boicotejar, que és el que sembla que ha passat i passa.
Tu ets militant de la CUP, què en penses de la seva estratègia de donar 2 anys al govern per veure si la taula de diàleg té resultats?
Em sembla honest si es compleix amb aquest termini que s’ha marcat i espero que així sigui. Si d’aquí a dos anys la taula no té cap resultat positiu, potser es deixarà de donar suport al govern d’Aragonès. Si tenim la força per fer-ho, em sembla bé que condicionem el govern en la defensa dels nostres principis i valors. En aquest sentit la CUP sempre ha sigut molt honesta i coherent.
Parlem de la societat civil: Òmnium i l’Assemblea han estat fagocitats pels partits independentistes?
Diria que Òmnium sembla molt menys polititzada o gens, en bona mesura gràcies al lideratge moral del Jordi Cuixart, a la seva proposta de lluita pacífica en base a la desobediència civil i també per la seva feina diària des de fa dècades en la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes.
I l’Assemblea?
L’ANC d’ara la veig diferent de la dels inicis del Procés al 2012, 2013… Suposo que sí que s’ha polititzat més perquè ha tingut dos presidents, Carme Forcadell i Jordi Sanchez, que han acabat en partits polítics i també pels seus conflictes interns, on uns es frenen als altres.
Per la seva banda, els CDRs semblen estar desapareguts…
Ara estan majoritàriament desmobilitzats, però cal tornar-los a engegar des de la base i fent xarxa per a què pugin coordinar accions a nivell de país. Al final estem parlant d’organitzacions i, si aquestes deixen de funcionar o desapareixen, llavors se n’han d’agafar altres o bé crear-ne de noves.
Seria el cas del Tsunami Democràtic?
Desconec, com gairebé tothom, com van funcionar les interioritats del Tsunami, com va sorgir de cop i volta i com sembla que es va acabar. La forma amb què va desaparèixer potser evidencia una mica, no qui el va crear, però sí qui hi tenia molta influència.
A què et refereixes?
No en tinc cap prova, però penso que no és una casualitat que Tsunami desaparegués quan Esquerra va començar a parlar de la taula de diàleg per negociar amb l’Estat.
S’ha dit a vegades que darrera Tsunami hi havia Esquerra per controlar la mobilització i contrarestar la força dels CDRs
S’han dit moltes coses del Tsunami. No sé qui hi havia al darrera ni per què va desaparèixer; si és perquè no van poder o no van voler mantenir aquella mobilització massiva. Espero que un dia algú ens ho expliqui. També és molt delicat parlar-ne ara perquè està sent investigat per terrorisme, però bé, és veritat que hi ha indicis que apuntarien que Tsunami va ser obra de certs partits.
Els CDRs absents, el Tsunami desaparegut… com se la pot tornar a mobilitzar a la gent?
Com he dit, penso que és clau construir xarxa des de la base, barri a barri i ciutat a ciutat, al marge dels partits polítics i sense ser dependents d’ells i no deixar de mobilitzar-nos constantment fins aconseguir el nostre objectiu. Hem de fer xarxa també lligant la defensa dels drets socials amb els drets nacionals, ja que estem patint una crisi econòmica i social molt greu i, si volem la independència, també és per fer un país més ric i una societat més justa i igualitària.
Fer xarxa, com es tradueix?
Vol dir enfortir aquelles entitats i organitzacions que són més pròximes a la gent del carrer i que estan més connectades a la seva realitat i a les seves necessitats i demandes: sindicats, organitzacions d’estudiants, entitats de barri, plataformes locals en defensa dels drets socials com el dret a l’habitatge o contra els desnonaments, el sindicat de llogaters, etcètera.
Cal un lideratge en aquesta xarxa teixida des de baix?
Crec que sí, perquè la Història ens demostra que en tots els moviments socials i revolucionaris al final hi ha d’haver una cara visible que, en certa manera, personifiqui aquella causa. Això no vol dir que sigui un lideratge personalista, dèspota ni autoritari, sinó un model de lideratge fort, refrendat i democràtic.
Veus algú que s’apropi a aquest model?
El meu major referent, a part de Lluís Maria Xirinacs, és avui Jordi Cuixart, però ell sempre ha dit que la seva lluita està als carrers, en la societat civil i l’activisme de base. Cuixart és segurament la figura que genera més consensos però bé, potser també han d’aparèixer nous líders, qui sap.
Això et fa ser optimista?
Jo sempre ho he sigut i en la meva situació judicial actual encara més. Mai s’ha d’abandonar l’optimisme. Més enllà de Catalunya tenim uns reptes globals tan grans i greus, com la crisi econòmica i la crisi climàtica, que hem de tenir esperança en la lluita i en guanyar-la. Potser és un optimisme una mica per obligació, perquè no hi veig alternativa, però optimisme sempre.
