«El poble ha de ser molt conscient de la força imparable que té quan va unit”

smart

Jordi Pesarrodona i Joan Sebarroja són dos coneguts activistes independentistes del Bages que, en diversos graus i en diferents maneres, han patit la repressió en la seva pròpia pell.

El cas d’en Jordi Pesarrodona va esdevenir molt mediàtic quan, sent regidor d’ERC de Sant Joan de Vilatorrada, va ser imputat per un jutjat de Manresa per posar-se un nas de pallasso al costat dels guàrdies civils que vigilaven les portes de la Conselleria d’Economia mentre l’escorcollaven el 20 de setembre de 2017.

També perquè, tres anys més tard, el setembre de 2020, un jutge el va condemnar a 14 mesos d’inhabilitació i a pagar una multa de 2.100 euros per impedir que la Guàrdia Civil entrés en una escola del seu municipi durant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

Per la seva banda, en Joan Sebarroja va patir una greu agressió per part d’un grup d’extrema dreta als afores de la presó de Lledoners, un vespre després d’un acte de suport als presos polítics, quan varis energúmens el van estomacar a cops de puny i a cops de peu i li van llençar dissolvent als ulls.

Encara tens seqüeles de l’atac que vas patir?

Joan Sebarroja (JS): Sí, m’ha quedat un dels dos ulls, el dret, com pastós i que em plora constantment, però podria haver sigut molt pitjor perquè em podria haver quedat totalment cec.

La ferida psicològica, encara que invisible, també hi deu ser

JS: I tant. Al principi, poc després de l’agressió, estava molt apàtic i no volia sortir de casa. Però vaig decidir acompanyar en Jordi en molts actes i aquesta ha sigut la meva manera terapèutica de sortir de casa i de superar la mala experiència que vaig patir. No m’he quedat tancat a casa com ells segurament haurien volgut, sinó que vaig decidir que devia seguir amb la meva tasca d’activista perquè, sinó era així, ells haurien guanyat.

Als culpables se’ls ha jutjat ja?
JS: Encara no. Tenen una ordre d’allunyament i cada 15 dies s’han de presentar al jutjat, però encara estic esperant el judici. El fotògraf Jordi Borràs també va patir una agressió i està esperant. No sóc l’únic, som bastants.

A què creus que es deu aquesta lentitud de la justícia?

JS: Em sembla evident que a l’estat espanyol hi ha un clima d’impunitat cap a l’extrema dreta perquè aquesta se sent forta i envalentonada per un Estat (policies, jutges, mitjans de comunicació…) que la protegeixen, li donen veu, la blanquegen i la normalitzen. Tots aquests aparells de l’Estat, que són d’arrel franquista, tenen complicitats amb l’extrema dreta i per això aquesta actua impunement perquè sap que no tindrà conseqüències.

Vau fundar un grup anomenat «La Tribu», quin és l’origen?

Joan Sebarroja (JS): Vam néixer com una xarxa de suport als presos polítics i als seus familiars arran dels actes que es feien a les presons per donar-los escalf i mostrar-los suport per a què veiessin que no estaven sols.

Jordi Pesarrodona (JP): Es va crear amb la inquietud de ser una unió de tot l’independentisme i per això és molt transversal; hi ha gent de Junts, d’Esquerra, de la CUP, gent que no és de cap partit però és independentista, gent que no és independentista. La transversalitat de «La Tribu» és el que li dona la seva força: hi ha gent de moltes sensibilitats i de diferents comarques.

Quina va ser la reacció dels presos polítics?

JS: D’agraïment infinit per la feina que s’ha fet des de«La Tribu»,sobretot perquè hem cuidat molt de les seves famílies. Ens ho van dir tan bon punt van sortir de la presó.

Ara ja són al carrer

JP: Sí, i ara potser haurem de canviar una mica el relat de «La Tribu», però tampoc gaire perquè la repressió segueix en forma de Tribunal de Cuentas, hi ha uns 3.000 encausats, els exiliats, etc. Els indults volen donar una falsa sensació que ja no hi ha repressió, però aquesta desgraciadament segueix més viva que mai, ja ho veiem cada dia.

Quants membres sou?

JP: Uns 36-37, sobretot familiars de presos i d’exiliats i també amics. Hem de dir que tenim cua per entrar a «La Tribu», ja que no acceptem a tothom perquè, si fos així, al final seria ingovernable.

JS: També preferim ser pocs per evitar la possibilitat que sigui manipulada o polititzada. Amb menys gent és més fàcil arribar a consensos i ser més eficaç.

Jordi, et vas fer famós quan et vas posar un nas de pallasso al costat d’un guàrdia civil mentre feien l’escorcoll a Economia el 20-S de 2017

JP: La gran repercussió que aquest gest que vaig fer va tenir ha sigut totalment inesperat per mi. El meu cas és molt peculiar; des del punt de vista de la causa d’El Procés és molt bo perquè li dona més visibilitat, però familiarment també és molt dur.

Com ho va encaixar la família?

JP: Malament. La meva filla va haver d’anar al psicòleg degut al mal tràngol que va passar amb tota la meva acusació i amb les amenaces, algunes directes de mort, que he rebut. I la meva parella ha patit atacs de vertigen durant força temps que jo els relaciono amb l’estrès que ha patit per tota la situació.

Vas denunciar les amenaces?

JP: Sí, totes les amenaces de mort que vaig rebre per xarxes les vaig denunciar a la policia però, de moment, no se’n sap res i em diuen que s’està investigant. Jo encara estic esperant a veure si un dia hi ha el judici, com també li passa a en Joan. És el que dèiem: per a segons què la justícia espanyola pot ser més o menys ràpida, ja ho hem vist. Si hagués sigut al revés: jo amenaçant de mort a un policia nacional o a un guàrdia civil, estic segur que la justícia ja hauria actuat i m’haurien condemnat.

La imatge del nas de pallasso es va convertir en una icona

JP: M’he adonat que, gràcies o per culpa del meu cas del nas de pallasso, sense jo buscar-ho ni voler-ho, m’he convertit en una mena de referent de la resistència pacífica contra la repressió de l’estat espanyol i en defensa de l’independentisme català.

Convertir-se en un símbol deu comportar responsabilitat

I tant, i per això vaig a fer xerrades, manifestacions i actes allà on sigui, per fer sentir la meva veu per tot el territori i per animar a la gent. Faig tot el que puc i el que està a les meves mans a favor de la independència.

Per què els partits independentistes estan avui tan dividits?

JP: Els partits, ja ho diu la paraula, són part interessada. Per a mi el principal problema és el seguidisme que fa la gent que els vota. Aquí és on hem de despertar les consciències.

Què vols dir?

JP: Que el poble ha de ser molt conscient de la força imparable que té quan va unit. El gran èxit de l’1-O és el mateix que va fer que el president Mas es tornés independentista en 24h quan va veure la massiva manifestació de l’11 de setembre de 2012 a Barcelona amb dos milions de persones al carrer demanant la independència.

Per què creus que el president Mas va fer aquest pas?

JS: Perquè va veure que, sinó, la força del poble l’escombraria del poder, cosa que al final va ser així. Al llarg d’El Procés s’ha demostrat que, quan el poble decideix anar unit, com el 20 de setembre, l’1 i el 3 d’octubre de 2017 o el dia de l’ocupació de l’aeroport del Prat l’octubre del 2019, llavors va a totes.

Aquesta unitat ara no hi és

JP: El què ara ens falta és una finestra d’oportunitat, però en canvi jo noto que els 3 partits independentistes ara es troben còmodes amb la separació i fent cadascú el seu camí perquè estan governant la immediatesa i això em sap greu i també em fa ràbia.

És una simple lluita pel poder?

JP: Per mi sí. Mira, jo vaig marxar d’Esquerra Republicana quan vaig comprovar que l’únic pres polític que no podia visitar mai a la presó, i hi podia anar sovint com a regidor d’ERC de Sant Joan de Vilatorrada, era l’Oriol Junqueras, cosa que li passava a tothom. Jo no entenia com no podia visitar el president del que llavors era el meu partit. I encara avui no entenc com no s’ha explicat obertament que l’únic pres polític que no anava a veure mai a ningú quan el venien a visitar era en Junqueras.

Per què creus que passava?

JP: No ho sé i no ho he entès mai. No sé què li ha passat en aquest home (Junqueras) a la presó, però ha canviat. Només un cop va voler veure’m a la presó quan el vaig visitar i va ser una trobada estranya perquè no tenia l’empatia que tenia abans d’entrar a la presó i vam tenir desavinences, cosa que finalment em va fer marxar d’Esquerra el 2019.

Aquell mateix any ERC va aprovar els pressupostos del govern espanyol

JP: Aquest va ser un altre moment clau: quan Esquerra, amb el canvi brutal de discurs del Gabriel Rufián, va decidir aprovar els pressupostos de l’Estat a Madrid sense que ningú ho entengués i deixant sol i desemparat a un president com el Quim Torra quan aquest va penjar les pancartes a favor dels presos polítics i la llibertat d’expressió al balcó de la Generalitat.

Com creieu que s’hauria d’haver reaccionat?

JP: El govern de la Generalitat en ple hauria d’haver recolzat aquella acció de desobediència del Torra però és que fins i tot alguns membres de Junts, el seu propi partit, no el van recolzar. Aquell dia va ser la gota que va fer vessar el meu vas i va ser quan vaig decidir deixar la militància dins d’Esquerra i seguir en el món de l’activisme des de la societat civil, sent un lliurepensador i no un presoner dels partits polítics.

Què vols dir amb recolzar aquella acció de desobediència?

JP: Quan va ser inhabilitat Quim Torra per la Junta Electoral per les pancartes, tots els consellers del seu Govern, o haurien d’haver-se plantat o haurien d’haver dimitit en bloc, per dignitat i per coherència, perquè es devien al president.

Per què no ho van fer?
JP: Perquè van preferir el seu càrrec i el seu sou, igualment amb els directors generals i secretaris generals de la Generalitat. Es va mantenir tota l’estructura de poder i de càrrecs perquè no volien renunciar a la menjadora.

JS: I segurament perquè els mateixos del seu propi partit li tenien ganes al Quim Torra i ja els anava bé que l’inhabilitessin perquè s’havia convertit en una figura incòmode per a tothom: pel govern central, per Esquerra, per Junts…

Abans del president Torra, al gener del 2018, des del Parlament es va decidir que no es podia investir telemàticament Puigdemont

JP: Sí, i això va ser també una altra barbaritat. El llavors president del Parlament Roger Torrent no ho va voler fer perquè el seu partit, Esquerra, no volia investir Puigdemont, tot i que havia guanyat les eleccions del desembre de 2017 imposades per l’aplicació de l’article 155. Ara reconec que allò va ser una baixada de pantalons que, en aquell moment, em vaig empassar sent militant d’ERC com era.

Creus que la Laura Borràs hauria investit telemàticament a Puigdemont?

JP: Penso que, en aquell situació concreta, ella ho hauria fet. Sempre he cregut i avui continuo creient que la Laura Borràs és un referent per a l’independentisme i que ella podria ser la que fes el pas, que no va fer el Torrent, per restituir Puigdemont com a president legítim de la Generalitat.

Per què ella no ho ha fet encara?

JP: Crec que si hagués guanyat les eleccions i hagués sigut la presidenta de la Generalitat, ja hauria fet algun pas més contundent en aquest sentit. Al no guanyar les eleccions, Borràs no s’ha cregut la potència que té. Penso que ella hauria de fer un pas endavant i no el fa, i em sap greu.

Què vols dir amb fer un pas endavant?

JP: Que té molta més gent al darrera que li dóna suport de la que ella mateixa es pensa. Laura Borràs té l’empatia semblant a la que havia tingut en el seu temps el president Pujol, té un carisma i un magnetisme naturals. Però ella no ha volgut fer aquest pas endavant, o potser no ha pogut, o no li han deixat fer.

Amb quina resposta et quedes?

JP: Crec que és una barreja de tot. Ella no s’ha acabat de creure que tenia molta gent al darrera que li donaria recolzament si plantava cara i donava un cop de puny sobre la taula i per tant ha decidit acceptar el què li ha dit el partit. Aquest és el problema.

Abans heu parlat dels indults, com els valoreu?

JS: És evident que són un rentat de cara de l’estat espanyol de cara a les futures sentències d’Estrasburg que arribaran d’Europa i que seran favorables als presos polítics i a la causa independentista.

Vosaltres que veniu de l’activisme, qui hi havia darrere del Tsunami Democràtic?

JP i JS: Estem convençuts que va ser un moviment creat per alguns dels dirigents dels dos partits independentistes al Govern en aquell moment (Junts i ERC) per tal de capitalitzar la mobilització als carrers i, de passada, contrarestar i controlar la força que tenia la xarxa dels CDRs perquè eren molt autònoms i podien anar massa per lliure.

Junts i Esquerra tenien por que la mobilització social els desbordés?

JS: Sí, absolutament. Jo he parlat amb gent d’Esquerra que et confessa que «això de l’1 d’octubre no pot repetir-se i no pot ser perquè el poble es va tornar boig».

Per què aquests partits estaven espantats?

JS: Perquè ni els dirigents d’ERC ni de Junts han entès, perquè no poden o no volen, que l’1-O els partits es van quedar fora de la centralitat perquè la gent va veure que no es podia mantenir més aquella situació.

JP: És indiscutible que aquell dia la centralitat política era la independència i els que no estaven per això no hi eren comptats. Els partits independentistes se’n van quedar fora i van fer el què van poder per tornar a entrar dins.

Haurien preferit que l’1-O no hagués tingut èxit?

JP: Jo crec que sí, i ja sé que em mullo dient-ho, però m’és igual. Amb la perspectiva del temps m’he adonat que el que va resistir és el poble, l’activisme, no pas els partits polítics. Ja ho hem vist tots amb el temps. El dia 1 d’octubre va superar les expectatives de tothom: les de l’Estat espanyol i també les dels nostres polítics independentistes.

L’1 d’octubre va ser un dia històric

Totalment perquè ningú s’imaginava que hi hagués la mobilització tan brutal que hi va haver per tot el país i que la gent resistís la violenta repressió de la policia com ho va aguantar. Els partits es van quedar descol·locats.

No es van aplicar les lleis de Transitorietat i del Referèndum que ells mateixos havien aprovat al Parlament

JP: No, i jo encara avui no entenc com el mateix dia de l’1 d’octubre, a la roda de premsa que el Govern va fer aquell vespre, per què no es va declarar la victòria de l’independentisme per majoria absoluta. Per què no van considerar vinculant aquella votació? Per què no ho van fer quan els tocava fer-ho? Per què el dia 3 d’octubre no es va fer una vaga persistent i indefinida?

Tens alguna resposta?

JP: En el meu cas, jo em vaig creure els polítics en aquell moment, com suposo que també va fer la majoria de la gent independentista, i els vam deixar fer. Però vist el què han fet, ara no ho faria… perquè, per exemple, va ser molt greu el què va passar el dia del Tsunami amb el tall de l’autopista a la Jonquera i a Salt.

A què et refereixes?

JP: Vull reconèixer que el disseny de l’acció del Tsunami a la Jonquera era espectacular. Jo vaig flipar amb el muntatge perquè es va pensar fins a l’últim detall. Va ser impecable. Però llavors va venir la convocatòria per tallar l’AP-7 a Salt i jo vaig anar cap allà i el què vaig veure em va al·lucinar.

Què era?

JP: Vaig arribar-hi a la matinada, quan despuntava el dia. Només arribar em ve una persona d’un partit polític que anava amb un portàtil i em diu: «Quina passada, eh, la que hem fet amb el Tsunami!» i segueix: «Però ara hem de desconvocar l’acció perquè diuen que ja n’hi ha prou». Quan vaig sentir això em vaig quedar glaçat!

Li vas dir alguna cosa?

JP: Li vaig exclamar: «Si desconvoqueu ara, llençareu a la gola del llop a tots aquests joves que estan aquí mobilitzant-se!». Però aquella persona no em va escoltar. Davant meu va escriure alguna cosa al portàtil i automàticament la gent d’allà va rebre un missatge per Telegram desconvocant aquella acció i a poc a poc tothom se’n va anar cap a casa.

La persona del portàtil, era un polític?

JP: Sí, però no et diré el seu nom… Algun dia parlaré perquè en tinc moltes per explicar, però de moment encara no perquè no vull fer-ho des de la crispació ni que hi hagi cap rancúnia. Quan ho faci, vull que sigui amb distància suficient i de forma neta.

No em pots donar cap detall de qui era la persona?

JP: Puc dir-te que era un polític d’un dels dos partits independentistes que estaven en aquell moment al Govern i que va ser molt for per a mi veure aquella maniobra que era una pura manipulació.

Com et vas sentir?

JP: Buf! Em va saber molt de greu adonar-me’n i saber que darrere del Tsunami Democràtic hi havia els dos partits polítics independentistes que manaven. Encara avui em pregunto per què coll… es va desconvocar aquella acció. Suposo que per interessos dels partits, no hi veig cap altra explicació possible.

Els partits polítics volien controlar la mobilització ciutadana pels seus interessos?

JP: Per mi això no és una pregunta, sinó una afirmació i no em cauen els anells per dir-ho: ni els propis polítics independentistes no havien previst una mobilització i una resistència tan massives i decidides per part del poble. Per això segueixo pensant que, si el poble es desperta i va unit, i això és el que els partits polítics que manen volen evitar, es pot donar una nova finestra d’oportunitat per a la independència com vam tenir a l’octubre del 2017.

Ho veus factible avui?

JP: Sí, però sempre que sigui de la mà del poble, no dels polítics d’aquí perquè aquests són molt presoners de la immediatesa i de col·locar a la seva gent per tal de tenir el seu càrrec i la seva pagueta assegurades. A cap d’aquests polítics els he vist resistint els cops de porra de la policia ni tallant carreteres.

Algun n’hi haurà, no?

JP: No ho sé, jo no els he vist i els polítics que veia més decidits, com la Laura Borràs com t’he dit abans, no fan el pas endavant. Suposo que ella es va frenar al no haver guanyat la presidència de la Generalitat.

Com activistes que sou, avui sembla que el moviment independentista està desmobilitzat

JS: És cert que hi ha una sensació generalitzada de desànim, però per això és més important que mai despertar la gent per a què exigeixi als dirigents polítics, que al final són els seus representants en una democràcia, que responguin a les demandes de la societat civil. Els hem de pressionar.

Com s’ha de fer?

JP: El primer és demostrar-los que la gent del carrer, que la societat civil no està adormida mobilitzant-nos quan es demani. Hi hem de ser. Per això és important que utilitzem les xarxes socials i anem més enllà dels mitjans de comunicació tradicionals per tal de despertar el carrer i que la gent es torni a manifestar per a què els polítics vegin que no estem adormits. La gent està preparada i disposada només cal una guspira perquè el foc revifi, per tornar a obrir una finestra d’oportunitat.

Quina pot ser aquesta guspira?

JP: Poden ser vàries coses: una nova sentència, una nova detenció, una concentració, la Marxa per la Llibertat que està fent el Jordi Turull creuant a peu Catalunya de nord a sud… Avui no ho sabem perquè no es pot saber però, quan passi, sabrem quina ha sigut la guspira. Mentrestant hem de ser-hi i anar a totes i seguir pressionant els nostres dirigents, sempre des de la no-violència i pacíficament. Per això també tinc pensat engegar algunes iniciatives originals.

Com ara?

JP: Vull instaurar la «Brigada Pallassa» i convido a tothom qui vulgui que s’hi uneixi quan aparegui. De moment, però, no puc dir-te res més al respecte. Ja arribarà i el dia que la Brigada aparegui serà tota una sorpresa.

Utilitzar l’humor, com amb el nas de pallasso

JP: Sí, és que l’humor ha sigut i és una gran arma per a la lluita política i social. I tenir sentit de l’humor, que bona falta fa i sobretot cap a un mateix, és molt important per anar per la vida i per relativitzar les coses. Com se sol dir, el sentit de l’humor és una cosa molt seriosa.

1 Comment

  1. Moltes gràcies per les vostres paraules tan clarificadores. Els partits són els partits, ara nosaltres el volem sencer. Ens ho hem de creure!

Contestar a Maria Montlleó Llauradó Cancel·la una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com