El Guadiana passa per Teheran

Igual que els anomenats «Ojos del Guadiana»: el lloc del naixement del riu Guadiana, part del qual transcorre sota terra per després tornar a aparèixer un tram més avall. Així ha anat apareixent i desapareixent periòdicament de la plana d’Internacional dels mitjans de comunicació les negociacions per arribar a un acord sobre el programa nuclear iranià en els darrers anys.

Un acord que va ser torpedinat per l’administració Trump quan va retirar els Estats Units del pacte, assolit pel president Obama, amb la voluntat gens dissimulada de fer-lo saltar pels aires. Amb la presidència de Biden, que porta només 100 dies a la Casa Blanca, s’ha impulsat el retorn dels Estats Units a la taula negociadora, no sense algunes condicions prèvies per part de Washington i que es negociaran amb el règim iranià durant les properes setmanes o mesos.

L’Iran, el que era l’antiga Pèrsia, és un país musulmà del Pròxim Orient amb un potencial enorme. És una potència regional per tres raons:

La primera, demogràfica: el país té 78 milions d’habitants i és el més poblat, amb diferència, de tota la regió.

La segona, econòmica: disposa de les terceres reserves de gas més grans del món (darrere dels Estats Units i Rússia) i les quartes de petroli, però la seva economia no pot aixecar el vol sobretot per culpa de les sancions econòmiques internacionals que se li han imposat des de fa uns anys, especialment de la mà de Washington .

La tercera, religiosa: és el bressol del xiisme, la segona gran branca de l’Islam després del sunnisme. L’Iran té el lideratge espiritual dels xiïtes, una comunitat formada per uns 200 milions de creients musulmans la influència dels quals s’estén en diferent mesura per d’altres països com: l’Iraq, Síria, Líban (amb «Hezbollah», una entitat que ha esdevingut un estat dins de l’estat libanès), l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i el Pakistan.

Les negociacions amb el govern de l’Iran sempre han tingut un caràcter pendular, escenificat a través d’una repetició de cimeres i converses entre, d’una banda, el règim teocràtic iranià que sempre ha defensat el seu dret a desenvolupar un programa d’energia nuclear propi amb finalitat exclusivament civil i, de l’altra, l’anomenat P5+1, format pels cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU (Estats Units, França, Regne Unit, Rússia i la Xina) i més Alemanya, recelosos de que el govern de Teheran utilitzi l’energia de l’àtom per dotar-se d’armament nuclear.

Cal recordar que desenvolupar i disposar d’energia nuclear per a un ús només civil (sobretot per a la producció d’electricitat) és una aspiració legítima i legal que té qualsevol país, tal i com està contemplat en el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears. Una altra cosa és utilitzar-la per fabricar una bomba nuclear.

Des de que Joe Biden és president dels EUA que s’han acostat les posicions entre les parts amb la clara voluntat de revertir la política de no-acord i de no-negociació que havia imposat l’anterior administració nord-americana de Donald Trump.

Washington torna a encapçalar els esforços negociadors de l’anomenada comunitat internacional amb el règim iranià per arribar a un pacte pel qual l’Iran pugui disposar d’energia nuclear, sempre sota tutela internacional, per a fer-ne un ús exclusivament civil.

Convé destacar que el govern dels Estats Units no ha sigut tan primmirat ni escrupolós amb d’altres països que sí que han desenvolupat un programa nuclear amb la finalitat d’aconseguir armes atòmiques, com és el cas de: l’Índia, el Pakistan, Corea del Nord o Israel, el principal aliat dels EUA al Pròxim Orient i l’únic que mai ha reconegut oficialment que disposa de la bomba atòmica en el seu arsenal militar.

Tampoc està de més recordar que, si bé grans potències com els Estats Units, França o el Regne Unit s’oposen al fet que l’Iran tingui armes nuclears, ells sí que poden disposar en canvi d’aquest armament (els EUA tenen 5.800 míssils nuclears, França 290 i el Regne Unit 215) sense que ningú els ho impedeixi amb l’amenaça de patir sancions econòmiques.

Prohibeixen als altres allò que ells sí que han pogut fer lliurement i sense donar explicacions. D’aquesta doble vara de mesurar les potències occidentals en diuen pragmatisme o més pomposament «realpolitik»; a casa sempre n’hem dit hipocresia o doble moral.

La sensació (repetida) d’un acord proper amb l’Iran no és però garantia de res, tal i com l’experiència ha demostrat en nombroses ocasions. No és gens descartable una enèsima pròrroga fins a tancar l’acord o bé que finalment no s’hi arribi.

A més de les dificultats inherents en la dinàmica de tota negociació, hi ha també una sèrie d’actors externs que no volen que s’arribi a una entesa amb l’Iran perquè va en contra dels seus interessos i no dubten en boicotejar qualsevol possibilitat d’acord o, si més no, en dificultar-lo tan com puguin.

Són quatre els grups que no volen que s’arribi a pactar res amb l’Iran sobre el seu programa nuclear:

El primer: el sector més conservador i radical dins del propi règim iranià, que considera qualsevol acord com una cessió i per tant un senyal de feblesa i de rendició enfront dels Estats Units, el seu gran enemic des de que l’Iran es va convertir en república islàmica el 1979 amb Khomeini.

El segon: el govern d’Israel encapçalat per Benjamin Netanyahu, que ja ha dit en nombroses ocasions que veuria un acord amb l’Iran com la porta oberta per a què aquest pogués fabricar la bomba atòmica, cosa que, segons el primer ministre hebreu, seria una amenaça existencial per a l’estat d’Israel.

El tercer: el règim dictatorial i absolutista de l’Aràbia Saudita per la històrica enemistat entre els musulmans sunnites, que són majoria a l’Aràbia, i els xiïtes, majoritaris a l’Iran, en la lluita per a l’hegemonia regional política, religiosa, econòmica i militar del Pròxim Orient.

En aquest sentit, un Iran nuclear crearia un perillós precedent a la regió, ja que podria incentivar que d’altres potències del món musulmà, com l’Aràbia Saudita i Egipte, també volguessin dotar-se de l’arma atòmica, engegant així una desenfrenada cursa nuclear en una regió que geopolíticament és una de les més estratègiques però també inestables i volàtils del món.

El quart i últim: el partit republicà dels Estats Units que, tot i no tenir majoria ni a la Cambra de Representants ni al Senat, és molt possible que intenti boicotejar qualsevol intent d’acord del president (demòcrata) Biden amb el govern iranià amb la intenció final d’erosionar el partit demòcrata perquè ja tenen la vista posada en les eleccions de mig mandat de la tardor del 2022.

Pels republicans nord-americans, seguint la doctrina que va marcar el president Trump, qualsevol acord amb l’Iran seria interpretat com un signe de debilitat de la superpotència nord-americana, una rendició que posaria encara més en dubte la suposada hegemonia mundial dels Estats Units, que ja es veu prou amenaçada per l’auge del gegant asiàtic que avui ja és la Xina.

Tot i aquests pals a les rodes, les parts negociadores saben que hauran de cedir en alguna cosa per arribar a un acord que sigui el més ampli possible. La via política i diplomàtica, si és pacient i decidida, ha de ser el camí que porti a bon port les negociacions, perquè l’alternativa del no-acord seria pitjor. Suposaria tornar a caure en aquesta mena de riu Guadiana que apareix i desapareix, com aquestes repetides negociacions, amb el perill sempre present de morir-hi ofegats.

Deixa una resposta

Your email address will not be published.

Pàgina web creada per filmultimedia.com