“El 2017 vam estar molt a prop de tenir el reconeixement internacional d’Israel”

Porta barret i una camiseta de «Catalonia is not Spain». M’espera assegut en una taula al fons de la cafeteria «Slàvia», un local històric al centre de Les Borges Blanques, la capital de Les Garrigues. Una població íntimament lligada a la figura del president de la Generalitat Francesc Macià, fundador d’Esquerra Republicana el 1931.

Josep Maria Renyé (Lleida, 1952) és un dels activistes històrics de l’independentisme català. Des dels 15 anys que ha militat en l’independentisme i amb 20 va participar en l’anomenat Exèrcit Popular Català (EPOCA), una organització clandestina que es preparava militarment per quan Catalunya fos independent i que va ser desarticulada per la policia espanyola el 1980.

Davant el perill de ser empresonat, el 1977 amb 25 anys va haver de marxar a l’exili, que en el seu cas duraria 17 anys. Primer va estar a Israel, on va viure durant un any en un «kibbutz» i després es va traslladar a Andorra, on va viure 16 anys fins que el 1994, amb 42 anys, va tornar a Catalunya.

És un dels protagonistes del llibre «Ferides d’exili», dels periodistes Mònica Hernández i el Roger Tugas, publicat aquest any i que compara l’exili que van patir els independentistes catalans com ell als anys 70 i 80 amb l’actual exili d’El Procés del 2017 a Brussel·les i Ginebra.

En una interessant conversa m’explica la seva vida de novel·la, com veu l’actual situació política que viu el país, què en pensa del nou govern i quin és el futur del moviment independentista català.

Per què els partits independentistes estan avui tan dividits?

Un dels motius principals és que dins dels partits, com Junts o la CUP, existeixen vàries famílies i tendències. Hi ha una gran diversitat dins de cada partit.

Anomenes Junts, la CUP… i dins d’Esquerra Republicana?

En la meva opinió Esquerra no ha sigut mai un partit independentista sinó confederal, tal i com diuen els seus estatus fundacionals de l’any 1931. Per això el president Macià no va proclamar una república catalana independent sinó un estat integrant d’una suposada confederació ibèrica que no se sabia ben bé què era.

Els dirigents d’ERC diuen que són independentistes

No m’ho crec. Sinó, per què l’Oriol Junqueras quan era alcalde de Sant Vicenç dels Horts no va penjar mai una estelada al balcó de l’ajuntament? Per què a les seus d’Esquerra han tret les estelades i també la lletra C del logo i ara només es diuen Esquerra? No em sembla que siguin independentistes. Només els interessa la lluita amb Junts per veure qui té el lideratge de l’independentisme.

És simplement una lluita pel poder entre Junts i Esquerra?

Totalment. Ja s’ha vist amb les patètiques negociacions per formar govern que han durat varis mesos. Tots volen la poltrona, el seu càrrec i el seu sou. Els és igual el país. En aquest sentit, tots els partits són iguals: primer és el partit i després el país.

Com es pot aconseguir la independència doncs?

Amb aquesta gent que avui hi ha als partits i que ens mana ho veig molt difícil, per no dir impossible. L’únic que ens queda és confiar en la gent, i hem de recordar que no hi ha cap revolució ni independència en la Història que s’hagi aconseguit només amb somriures i portant floretes. El món no funciona així. També s’ha de lluitar, hi ha d’haver compromís i esperit de sacrifici, però em sembla que avui en dia la gent a Catalunya no està per això, almenys no hi ha prou gent disposada a assumir els costos de ser independents i lliures.

Quan dius lluitar, inclous també la lluita armada?

No. Jo no parlo de violència perquè a l’Europa del segle XXI ja no té sentit la lluita armada per aconseguir objectius polítics sinó que em refereixo a la lluita pacífica de la desobediència civil, en forma de mobilitzacions, actes de pressió, vagues indefinides, etcètera. Hem de recuperar l’esperit de l’1 i del 3 d’octubre de 2017.

Vol dir també estar disposats a patir la repressió…

Sí, evidentment. En la lluita de la desobediència civil sempre hi ha la violència dels estats; pensem en Ghandi, en Mandela o en Luther King que van patir la repressió. Segur que hi haurà violència, però vindrà de l’altra part, de l’Estat, com ja va passar l’1-O el 2017 o amb el desallotjament de l’aeroport del Prat l’octubre del 2019.

Has dit abans que els catalans no estem disposats a seguir aquest tipus de lluita

No, perquè vivim massa bé. La gent surt al carrer indefinidament a mobilitzar-se i a protestar quan ha perdut la por perquè ja no té res a perdre. Però en general aquí tenim la sensació que, si ens queixem i protestem, hi sortirem perdent encara més.

Vam protestar pacíficament i hi ha hagut presó i exili, ha servit d’alguna cosa?

Amb la presó s’ha comès un greu error: els presos polítics no haurien d’haver format part ni de participar en el procés polític en cap moment. Els presos són caiguts i han de quedar totalment al marge de les negociacions.

Per què no?

Perquè la presó és molt dura i estàs les 24h condicionat i marcat per l’Estat que t’hi ha tancat. Ets un pres, un captiu, un segrestat i això t’inhabilita per poder participar en el procés polític perquè estàs massa condicionat per la repressió que pateixes.

L’exili ha sigut més útil?

Sens dubte, perquè ha donat molta veu i ressò a la causa catalana a Europa i al món i només cal veure les notícies als mitjans internacionals relacionades amb el president Puigdemont, les extradicions, la immunitat com europarlamentari… No han parat de parlar-ne. Des de l’exili s’ha fet molta feina per internacionalitzar la causa de la independència de Catalunya. En aquest sentit, ha sigut més útil estar a l’exili que a la presó.

Els presos polítics ja estan en llibertat, però els exiliats segueixen a l’estranger

Personalment m’alegro que hagin indultat els presos polítics, per ells i sobretot per les seves famílies. Dit això, hem de ser molt conscients que els indults no són la solució a res i que el problema polític que hi ha a Catalunya segueix sense solucionar-se.

Els indults són un gest de bona voluntat del govern espanyol?

Podran fer callar algunes boques més radicals dins de l’independentisme i també que el Tribunal Europeu d’Estrasburg es miri la sentència del Suprem espanyol sobre el judici del Procés amb millors ulls, però el conflicte segueix obert perquè no s’han tractat les seves causes, tenim exiliats, hi ha uns 3.000 encausats i la repressió contra l’independentisme no s’atura, com hem vist amb les escandaloses multes del Tribunal de Cuentas de Madrid.

Quin efecte hauria de tenir que l’independentisme obtingués el 52% dels vots a les passades eleccions?

Hauria de passar el què no passarà: aixecar la suspensió de la DUI que va fer el president Puigdemont l’octubre del 2017. Però no passarà perquè Esquerra s’hi oposa i els de la CUP, per la seva banda, sembla que estiguin més pendents de si els Mossos tiren bales de foam que no d’implementar el resultat del referèndum de l’1-O. Per això no espero res de la CUP.

Tot seguirà com fins ara doncs?

Ens espera una legislatura d’autonomisme pur i dur, que no crec que arribi als 4 anys perquè en algun moment hi haurà desacords greus entre Esquerra, Junts i la CUP, segur, i anirem a unes noves eleccions d’aquí a un parell d’anys.

Parla’m una mica de la teva vida: per què vas unir-te a la lluita armada?

De jovenet vaig entrar en contacte amb la gent del Front Nacional de Catalunya de Lleida i, a través d’ells, vaig acabar participant en la lluita armada a la clandestinitat amb EPOCA, que havia de ser l’exèrcit de la Catalunya independent. Allà vaig rebre entrenament militar i vam fer algunes accions fins que vaig haver de marxar a l’exili.

Com era estar en una organització com EPOCA?

El més important era que, per damunt de tot, hi havia el país. Tu lluitaves pel teu país i no per una ideologia perquè, dins d’EPOCA hi havia gent de moltes ideologies polítiques: comunistes, anarquistes, revolucionaris i fins i tot algun d’extrema dreta, però tots tenien clar que la lluita era per la independència de Catalunya. Era el nostre objectiu comú: primer el país i després la ideologia.

No sé si avui els partits independentistes pensen el mateix…

Pel que hem vist, diria que no, i mira que històricament ha sigut així: a Irlanda, a Escòcia… Aquí no podem ser més partits que persones amb tantes divisions i lluites internes. Aquest és el pecat original de l’independentisme català.

Per què vas exiliar-te a Israel?

M’estaven a punt d’enganxar i segur que hagués acabat a la presó, així que vaig decidir anar a l’exili i, entre França i Israel, em va atraure més Israel perquè llavors era l’estat més jove del món i també perquè m’atreia el projecte comunitari dels «kibutz». Llavors anar a treballar i viure en una d’aquestes comunitats autogestionades era d’allò més progressista i modern.

Com vas aconseguir arribar-hi?

Havíem valorat primer fer-ho a través de la sinagoga de Barcelona, que s’encarregaria de fer el visat d’entrada al país a través de l’ambaixada israeliana a Lisboa, ja que Espanya en aquell moment encara no tenia relacions diplomàtiques amb l’estat d’Israel, però això tardava uns dies i al final ho vam desestimar.

Tenies un pla B?

Sí, amb un passaport espanyol falsificat vaig passar a França per anar a Marsella al consolat israelià, on vaig poder obtenir el visat i volar cap a Israel.

I un cop allà…

Ens hi esperava ja un col·lega d’EPOCA que estava instal·lat en un «kibutz», al desert del Neguev, al sud d’Israel, prop de Beersheba. Allà vaig estar 1 any vivint i treballant.

Com va ser l’experiència?

Molt positiva perquè estava en un país amb una mentalitat molt més progressista i moderna que la de l’Espanya franquista d’on venia i vaig conèixer molta gent de diferents països i tendències polítiques. He de dir que als catalans ens van tractar de conya ja que estàvem molt ben considerats, a l’igual que els bascos.

Després d’Israel vas anar a Andorra

Sí, després d’un any vaig marxar a viure a Andorra, on hi vaig estar 16 anys, per poder tenir la família i els amics molt més a prop. Hem de pensar que llavors no hi havia les comunicacions que tenim avui com Internet ni els mòbils, que han fet el món més petit i proper.

Els teus amics d’Israel què diuen sobre el Procés?

Són tots gent d’esquerres i progressistes, que estan a favor de la independència de Catalunya, però prou maldecaps ja tenen ells a Israel com per estar sempre pendents també del què passa aquí. Ells volen que siguem independents d’una punyetera vegada.

El 2017 es va dir que l’estat d’Israel reconeixeria la República Catalana

Quan es va declarar la independència el 27 d’octubre, Israel va ser l’últim país que es va decidir pel no. Vam estar molt a prop, més del que ens pensem, de tenir el reconeixement internacional per part d’Israel, però ells no van fer el pas quan van veure que aquí es suspenia la DUI indefinidament perquè ni els propis dirigents independentistes se la creien. Van perdre la seva credibilitat davant del món que en aquell moment els estava mirant.

Sinó, què hagués passat?

Crec que l’estat d’Israel hauria sigut el primer del món en reconèixer la independència de Catalunya. I, si tens Israel a favor, també tens l’important «lobbie» jueu dels EUA, que condiciona i marca la política exterior nord-americana i si tens els EUA al darrera ja són paraules majors. Però el president Puigdemont, en canvi, va decidir suspendre la DUI.

Per què creus que ho va fer?

Perquè els catalans en general som uns cagats. Puigdemont va suspendre la DUI perquè va adonar-se que no tindria el suport d’Esquerra si la tirava endavant, i es va tirar enrere. Per això un sector de l’independentisme considera que ERC i sobretot l’Oriol Junqueras van trair el president Puigdemont i el poble català.

Defensar la DUI hauria tingut conseqüències

Segur. Si el poble hagués sortit al carrer a defensar la DUI segurament hi hagués hagut morts, però hauria sigut per culpa de la repressió violenta de l’estat espanyol, no per culpa nostra. A més, no defensar la DUI i mantenir-la suspesa ja hem vist que també ha tingut greus conseqüències en forma de: presó, exili, inhabilitacions, multes, etcètera.

El 2017 els CDRs van jugar un paper molt actiu en la mobilització

Sí, segurament perquè hem tingut la sort que els partits polítics independentistes no han arribat a manipular ni a posar les mans als CDRs, com sí que ha passat amb altres organitzacions.

Com a l’ANC?

És bastant evident que l’Assemblea ha sigut polititzada i manipulada pels partits, sobretot per Esquerra; només cal veure on van anar a parar els seus dirigents, tan la Carme Forcadell com el Jordi Sánchez. Una manipulació dels partits polítics que s’ha notat fins al nivell local de l’ANC.

Què vols dir?

Puc dir-te que tan la CUP com ERC van intentar manipular l’assemblea local d’aquí, i això es veia en les reunions a les que vaig anar. Fins que vaig deixar d’anar-hi perquè em vaig cansar dels seus intents de polititzar-la. Tan Esquerra com la CUP han volgut remenar les cireres de l’ANC aquí i suposo que a tot Catalunya ha passat més o menys el mateix.

Què en penses del moviment Tsunami Democràtic?

Pel que vaig llegint, cada cop estic més convençut que el Tsunami va ser una invenció dels partits polítics independentistes, sobretot d’Esquerra, per poder controlar la mobilització ciutadana, que llavors estaven liderant els CDRs, i que no els marxés de mare. Va ser una forma de tenir sota control els carrers i la gent, de capitalitzar el malestar i la protesta ciutadana per part dels partits polítics.

Vull preguntar-te sobre les propostes del nou govern català: la taula de diàleg, un nou embat democràtic amb l’Estat…

Tot això, res de res. Només és fum. Esquerra anirà maquillant la legislatura amb aquestes expressions buides i amb paraules que no volen dir res i que són un brindis al sol per anar guanyant temps perquè el què realment vol és mantenir-se al govern de la Generalitat: els càrrecs, els sous, el poder. No els interessa el país. Esquerra prefereix una Catalunya autonòmica governada per ells que no una Catalunya independent manada per uns altres.

L’independentisme sembla desanimat, què hauria de passar per revifar la mobilització?

La gent està molt aplacada i desanimada. Per diferents factors: la dura repressió de l’Estat, les divisions i les lluites entre els partits independentistes, el desànim general, la pandèmia del coronavirus tampoc ha ajudat a la mobilització, etcètera. Costarà molt remuntar i aixecar els ànims

No és possible que hi hagi un detonant, una guspira?

No ho sé. La gent gran ja ens hem mobilitzat prou i estem cremats i la gent jove, que és la que hauria de tirar del carro, sembla que ara només els interessi sortir, anar de festa i passar-s’ho bé. No els veig gaire motivats perquè crec que tenen una vida massa fàcil i plena de comoditats.

No ens en sortirem doncs?

Si seguim com ara no. Sento dir-ho, però ho veig així.

Ets pessimista

No, però sóc realista i, sincerament, crec que jo ja no veuré la independència de Catalunya perquè, si mai arriba, tardarà i costarà més del que ens vam pensar en un primer moment. Cosa que em sap una mica de greu perquè tota la meva vida he lluitat per la independència.

El futur no el sap ningú, potser sí que la veuràs…

A la meva edat, ja no ho crec. Però tinc la consciència tranquil·la i no em penedeixo de res perquè sempre he fet el què creia que havia de fer en tot moment i qui fa tot el què pot no està obligat a més. En aquest sentit estic, jo estic molt tranquil i en calma amb mi mateix, que ja és molt.