Lluís Puig Gordi (Terrassa, 1959) va ser ex conseller de Cultura dins del govern del president Puigdemont i és un dels 4 exiliats a Brussel·les, juntament amb els eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, des de l’octubre de 2017. Actualment és diputat de Junts per Catalunya al Parlament i també responsable d’acció cultural i difusió del Consell per la República.
El gener de 2021 el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les va rebutjar la petició per la seva extradició a Espanya demanada amb una euro-ordre pel jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena.
Vam quedar amb l’ex conseller el passat 4 d’octubre, al davant de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les, a tocar de l’edifici de la Comissió Europea, i vam parlar de la seva situació judicial, de l’exili, del context polític actual i sobre com veu el futur.
Com està d’ànims?
Bé, segueixo amb força i amb ganes treballant per la cultura. Ara vinc de la Delegació de la Generalitat on estàvem preparant propers esdeveniments com concerts i exposicions. Segueixo treballant per la cultura, que és el que m’agrada fer, ara a cavall entre Brussel·les i la Catalunya Nord.
Com creu que acabarà la situació del president Puigdemont a Sardenya?
L’advocat del president diu que tot va molt bé i que serà una nova victòria. Veiem, altra vegada, com la justícia espanyola va per lliure i no fa cas del què li diu Europa. Si és una victòria, no serà només pel president Puigdemont sinó per seguir demostrant, encara un altre cop, que l’Estat espanyol no fa els deures en el tema judicial com no es cansen de repetir organismes internacionals com: el Consell d’Europa, Nacions Unides o Amnistia Internacional. Esperem que algun dia arribarà el moment en el qual Espanya es veurà obligada a baixar del burro i ser una justícia democràtica de veritat.
Una hipotètica extradició de Puigdemont a Espanya reforçaria els suports internacionals a la causa independentista?
Si fos detingut s’encendrien flames, no de contenidors als carrers, sinó de protestes de molts eurodiputats que demostrarien encara més que Espanya no compleix les directrius de la justícia europea que, recordem-ho, són d’obligat compliment per a Espanya com estat membre de la Unió Europea. Seria una nova etapa de la internacionalització del procés independentista català.
En el seu cas, vostè té el neguit de poder ser detingut si surt de Bèlgica?
Sempre hem dit que el risc zero no l’hem tingut mai en els darrers 4 anys. Per tant, sortir de Bèlgica sempre implica un risc. Últimament m’estic movent bastant per la Catalunya Nord i si en algun moment la justícia francesa vol preguntar-me o demanar-me alguna cosa, doncs jo m’hi presentaré amb tot el respecte per l’estat de dret francès, com he fet amb la justícia belga.
Considera que podria tenir algun problema a França?
No ho creiem perquè tan el president Puigdemont, com en Toni Comí, la Clara Ponsatí o jo mateix hem anat vàries vegades a París, a Estrasburg, a la Catalunya Nord i mai hem tingut cap problema perquè l’estat francès respecta l’estat de dret i sap que el nostre cas és un problema polític i no judicial, com també saben altres Estats membres de la UE que ja han dit que no volen interferir en un problema polític.
Com està la seva situació judicial actualment?
El jutge Llarena va arribar a presentar fins a 3 euro-ordres per extradir-me a Espanya però sense èxit perquè la primera la va acabar retirant el mateix jutge, la segona va ser rebutjada per un defecte de forma i la tercera la vaig guanyar quan la justícia belga va dir que el Tribunal Suprem espanyol no era el natural per jutjar el meu cas.
Una decisió que Llarena va recórrer
Sí, i vam anar al Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, el qual no només va reafirmar la decisió del tribunal anterior que deia que el Suprem no era competent per jutjar-me sinó que va concloure que, si jo fos jutjat pel Suprem, no tindria un judici just perquè se’m vulneraria el dret fonamental de la presumpció d’innocència.
Aquesta decisió va ser tot un precedent
Sí, perquè fa molt estrany que un altre Estat membre de la UE pugui o vulgui iniciar un procés d’extradició contra mi perquè, segons el tribunal belga, si jo fos enviat per ser jutjat a Espanya se’m vulnerarien drets fonamentals. Llavors es fa difícil pensar que un altre estat, sigui França o Itàlia, vulgui entrar en contradicció amb la justícia belga.
Per això el jutge Llarena va demanar les qüestions pre-judicials al Tribunal de Luxemburg, oi?
Exacte, per preguntar al tribunal com pot fer-ho per extradir-me a Espanya, tot i que en principi la sentència del meu cas del tribunal belga és ferma.
Per tant, el seu recorregut judicial a Bèlgica ja ha acabat?
Sí. A Bèlgica tinc una protecció total i absoluta, tinc risc zero. Però sortir d’aquest país ja implica un cert risc com he dit abans, perquè la sentència de la justícia belga potser es podria interpretar d’altres maneres.
El seu cas pot ser un precedent per a la resta d’exiliats?
Totalment. La meva sentència ferma favorable pot ser un precedent que pot ajudar molt als casos dels altres exiliats a Brussel·les i a Ginebra i també en el cas dels presos polítics quan aquest arribi al Tribunal d’Estrasburg, encara que hagin acabat sent indultats.
El veig molt convençut
És que ho estic i tinc motius per estar-ho perquè, en l’hipotètic cas que un jutge belga valori l’extradició a Espanya del president, de la Clara o del Toni, és evident que aquest jutge no dirà res diferent del què ja ha dit un primer jutge belga amb la sentència favorable sobre el meu cas. Això ens dona molta tranquil·litat i ens anima a seguir endavant en la nostra lluita de la causa independentista des de l’exili.
És diputat de Junts per Catalunya al Parlament i se li ha qüestionat que pugui fer la feina des de la distància
Jo mantinc el contacte diari amb els meus companys de grup parlamentari per fer la feina que toca i també amb els de les tres comissions al Parlament de les quals formo part. Gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes no hi ha cap inconvenient a l’hora de fer la feina i penso que com a diputat puc fer bona feina des de la Catalunya Nord, la feina que l’Estat espanyol no em deixa fer des del Principat.
A l’hora de poder votar com a diputat també se li han posat traves
Sí, els grups del PSC, Ciutadans, PP i VOX van presentar reclamacions contràries a que jo pogués delegar el meu vot i també en contra de que la presidenta del Parlament, Laura Borràs, hagi acceptat la meva delegació de vot; en un moment en què el 50% dels diputats tenen delegat el seu vot degut a la pandèmia del coronavirus que ha obligat a fer restriccions d’aforament a les sessions. El 50% dels diputats pot fer-ho, però jo que sóc l’1% no puc segons ells. No té cap sentit. Per això em vaig presentar a les eleccions al Parlament.
Què vol dir?
Que m’hi vaig presentar per seguir generant conflicte en la interpretació de les lleis i del reglament del Parlament i per fer palès que cal una reforma d’aquest per permetre el teletreball. No cal que un diputat de la Vall d’Aran o del Delta de l’Ebre hagi de fer 4h de cotxe per venir a Barcelona per només emetre un vot.
Sembla que no caldria venir només per això
La pandèmia ha posat encara més de manifest que el reglament de l’hemicicle està desfasat i hauria de ser més flexible i modernitzar-se: que fos totalment digitalitzat i on el vot telemàtic sigui una cosa habitual i normal, adaptat als nous temps. No només per a mi, sinó per a tots els diputats i diputades.
Quines tasques concretes fa dins del Consell per la República?
En el darrer mig any hem fet algunes accions: l’última, per exemple i que ja dono per acabada, ha sigut la traducció de la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 a més d’una vintena d’idiomes i que hem anat penjant al web. La darrera traducció ha sigut al sard. Ho hem fet perquè hem volgut explicar què vam dir i què vam fer als diferents països en la seva pròpia llengua. Una feina feta amb poc personal i pocs recursos ja que totes les traduccions s’han fet de forma voluntària al 100%.
El Consell va ser un espai de confrontació entre Junts i Esquerra
La creació del Consell per la República quan Quim Torra era president la van signar els dos partits l’any 2018. Per tant el Consell neix a partir d’un pacte de govern i, des del seus inicis, membres d’Esquerra formaven part del seu nucli de treball. Des de Junts nosaltres sempre hem anat avançant en el Consell amb el diàleg i el consens amb ERC i mai ens van dir que hi estaven en contra, almenys no públicament que jo sàpiga.
Va ser una sorpresa doncs que Esquerra se’n desmarqués?
Sí, totalment. Ens va agafar a contra-peu quan va demanar la tardor del 2020 que es parés tota l’activitat del Consell a l’espera dels resultats de les últimes eleccions catalanes el passat 14 de febrer. Això ens va sorprendre perquè la feina del Consell no és fer autonomisme, no és interferir en l’acció de govern de la Generalitat ni del Parlament.
Esquerra va acabar sortint del Consell per la República
Lamentablement sí, va deixar de participar-hi. Tot i això, esperem que hi torni aviat perquè nosaltres seguim tirant el nostre compromís endavant per aconseguir la República Catalana i m’agradaria que hi participés tothom que hi té alguna cosa a dir.
A vegades s’ha dit que el Consell era una mena de govern a l’exili
No, no és això. El Consell va néixer fora d’Espanya per evitar tota repressió de l’Estat i amb la voluntat de ser una institució que porti a la futura República Catalana. Cosa que no vol dir interferir amb la feina que fa el govern català, ara liderat per Esquerra. És fer tot allò que des de dins de Catalunya ara no es pot fer per arribar a la República Catalana.
L’objectiu de l’exili es posar Espanya davant d’un mirall?
Per descomptat, i internacionalitzar la causa de la independència de Catalunya al món. Tot i que només som 6 exiliats, 4 aquí a Brussel·les i 2 a Ginebra, intentem fer el màxim de ressò possible.
La judicatura espanyola sembla que a vegades també hi ajudi
Certament. El ridícul internacional que fa la justícia espanyola amb la seva interpretació de les lleis europees ens ajuda molt. A vegades penso que la monarquia espanyola amb els casos de corrupció que constantment l’esquitxen i el sistema judicial espanyol amb totes les seves mancances son els millor aliats de l’independentisme català.
Amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació, suposo
Del tot. Si els principals mitjans de comunicació espanyols ignoren les notícies que rebaten o posen en dubte el relat dominant que s’imposa des de l’Estat, no diré que estan mentint però sí que neguen el dret a la informació a molts ciutadans espanyols que podrien formar-se una opinió diferent i més completa sobre el conflicte polític amb Catalunya, cosa que és una llàstima perquè si els mitjans espanyols fossin més plurals la ciutadania podria tenir un criteri més ben format.
El discurs contra Catalunya moltes vegades ha donat vots a Espanya
Diria que sempre n’ha donat i mentre el discurs de la catalanofòbia i del «Puigdemont a prisión» els sigui rendible i útil, el faran servir. Això no canviarà per desgràcia.
El retorn de la consellera Meritxell Serret el passat març pot ajudar la resta d’exiliats?
Crec que no, perquè ella es va presentar davant d’un tribunal al qual la justícia belga m’ha dit que no és el meu jutge natural. Jo no puc presentar-me davant del Tribunal Suprem espanyol perquè la justícia belga ha dit que no és el tribunal que em pertoca.
S’esperava que ella tornés a Espanya?
Hi havia alguns indicis, com que a la tercera petició d’extradició ella ja no hi apareixia citada i per tant era la persona que més fàcil ho tenia. El seu cas era diferent al nostre.
Hi ha parlat?
Segueixo en contacte amb ella i hi tinc una molt bona relació perquè els anys d’exili ens han unit molt a tots i me n’alegro molt per ella si ja pot ser a casa amb els seus.
Què troba a faltar més de Catalunya?
Algunes coses de la gastronomia, la llum i el paisatge del Mediterrani i també, evidentment, sobretot la família i els amics. Sort que ara, amb la fi de les restriccions per la covid, és més fàcil viatjar i poder tenir visites.
L’exili té alguna cosa positiva?
(S’ho pensa una estona). Sí: que pots aprendre coses noves de diferents països i cultures, fer amistats de llengües diferents i fer pinya amb la nombrosa comunitat catalana de Brussel·les amb qui he fet amics. Tot això també és molt enriquidor a nivell personal i et fa créixer més com a persona.
Han passat quatre anys de l’1-O, com ho valora?
Per mi, tan el referèndum d’aquell dia com la declaració d’independència del 27 d’octubre segueixen sent totalment vàlids. Ara ens falta implementar-la.
Una part de l’independentisme diu sentir-se enganyat i que vostès son uns traïdors perquè no van tirar endavant la independència
Puc entendre que hi hagi gent que ho pensi. La gent ens ha dit de tot: des de que hem traït el poble fins a que nosaltres, els exiliats, som els únics que estem defensant el mandat de l’1 d’octubre. Jo no em quedo ni amb els que ens critiquen molt ni amb els que ens aplaudeixen molt.
Amb qui es queda doncs?
Busco un terme mig perquè, si l’exili no hagués tingut la presó segurament no hauríem pogut tenir tan de ressò internacional i, si tot el govern hagués anat a l’exili i ningú a la presó, potser tampoc. Per tant, tot el que s’ha fet, més bé o més malament, s’ha fet amb la millor de les intencions.
Diuen que, de bones intencions, l’infern n’és ple
Cert, però nosaltres tot el que vam fer ho vam fer a fi de bé i ningú tenia un manual d’instruccions per saber què calia fer pas a pas, ni tampoc se sabia el nivell de repressió de l’1-O, ni què passaria després. Vam arribar on vam arribar i vam prendre les decisions que vam prendre, alguns van decidir presentar-se al jutge i d’altres com jo anar a l’exili.
Però la independència que van declarar, no es va tirar endavant
És veritat, no es va poder implementar. Però penso sincerament que estem millor ara que l’1 de novembre de 2017 perquè ara hi ha més gent, a Espanya i a Europa, conscient que el cas català no és un problema jurídic sinó un conflicte polític que s’ha de solucionar políticament. Això s’ha fet més evident en aquests darrers anys de presó i d’exili Les condicions del context estan millorant, són millors ara que el 2017.
Els presos polítics han sigut indultats, però encara hi ha exiliats i la repressió de l’Estat no s’atura sinó el contrari
Tot això és cert malauradament. Però també és veritat el què et deia abans: que ara, a nivell europeu, hi ha una major consciència i coneixement del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol com no hi havia sigut mai i si hi ha un coneixement pot ajudar a que després hi hagi un reconeixement a l’hora d’implementar la declaració d’independència de la República Catalana.
Quins passos caldria seguir?
El primer i més necessari és aconseguir una unitat estratègica dels partits independentistes que ara no hi és, tot i haver-hi una majoria del 52% de vots independentistes en les passades eleccions, cosa que no havia passat mai.
Aquest 52%, no hauria de tenir alguna conseqüència política?
Sí, si s’avança cap a la independència amb la mateixa estratègia, però això ara no passa i és una llàstima. Tots els partits independentistes haurien de remar cap a una única direcció perquè sinó la nau no avança. Cal una unitat estratègica per saber cap a on anem i com hi anem.
El govern Aragonès diu tenir un full de ruta: una taula de diàleg amb l’Estat durant 2 anys fins a pactar un referèndum, què en pensa?
No ho sé. Ningú té la veritat absoluta i segurament que els líders actuals siguin els mateixos que hi havia la tardor del 2017 no hi ajuda, perquè és positiu que hi hagi renovació de lideratges per aportar idees noves i que la mobilització revifi.
La gent ja s’ha cansat de sortir al carrer a manifestar-se?
Alguns diuen que el moviment independentista està apagat per diferents causes: la repressió constant de l’Estat espanyol que ens ha dividit i ens ha fet por o les lluites internes entre Junts i Esquerra que hem vist sobretot en els darrers mesos en les negociacions per formar govern després de les eleccions. Tot això no ha ajudat gens i pot haver desanimat a molta gent, és comprensible. Però jo no crec que això vulgui dir que el moviment està acabat, ni molt menys.
Per què no?
Perquè ja hem vist que la gent, a la que pot, es torna a manifestar al carrer i jo percebo una situació general d’inconformisme. La mobilització hi és i estic convençut que en les properes eleccions tornarà a augmentar el vot independentista. Per això cal que la societat civil, el poble pressioni als seus representants polítics.
El poble va pel davant dels partits independentistes?
Sí, totalment. Però compte, perquè aquest poble necessita també dels partits, ja que en l’actual sistema aquests són els únics que poden aplicar-ho a través del Parlament i de la Generalitat.
Ha parlat d’implementar la declaració d’independència del 27 d’octubre, però i si no hi ha cap reconeixement internacional?
Primer veurem què passa a finals de l’any que ve si hi ha un referèndum sobre la independència a Escòcia perquè, si el guanyen, el primer que faran serà demanar el reingrès a la Unió Europea i si la UE pot acceptar ràpidament el reingrès d’Escòcia també hauria d’acceptar la independència de Catalunya, per pura lògica.
El veig optimista
Jo sempre ho he sigut, de tota la vida. Sempre he cregut que la transformació social i el voler fer un món millor, més just, tolerant i democràtic s’ha de fer a través de la cultura, que cada cop és una eina més poderosa per a la transformació social.
En aquest món millor i més just, es veu tornant a Catalunya algun dia?
Home, ara quan vaig a la Catalunya Nord ja m’hi sento. No faig mai plans més enllà de a un o dos mesos vista però crec que, tard o d’hora, sí que podrem tornar. Algun dia l’exili s’acabarà i tornarem, n’estic convençut.
Aquest convenciment el fa creure que el govern espanyol permetrà un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya?
Si algun govern de l’Estat espanyol vol avançar i solucionar aquest conflicte polític com una democràcia madura dins de la UE al segle XXI el referèndum ha d’estar sobre la taula sí o sí, perquè la repressió, sigui judicial, policial o econòmica, ja s’ha vist que no soluciona l’arrel del problema. Mentre hi hagi exili i repressió i no un diàleg real sobre el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya no hi haurà solució possible a aquest conflicte, això és evident.
